diumenge, 19 d’agost de 2012

Alimentació.


No ens cansarem de repetir-ho, el cavall és un animal adaptat a menjar contínuament aliment de baix contingut calòric i d’alt contingut en aigua.
L’herba fresca serà el seu menjar preferit, i si en té a l’abast de forma abundant, serà sempre un animal sa i amb poca necessitat d’aigua.
Però els nostres hàbits són ben diferents, no ens és gaire pràctic tenir l’animal solt pasturant en una enorme prada, ja que ens passaríem hores empaitant-lo quan els volguéssim muntar, a més, no tothom es pot permetre una finca de moltes hectàrees. Aleshores, què cal fer?
Intentarem d’aproximar-nos al més possible a aquestes condicions, no discutim que els programes moderns de pinsos preparats estan estudiats científicament per veterinaris experts per a què a l’animal no li manqui cap element, però tampoc podem deixar de banda que cada dia més cavalls pateixen de còlics que són dolorosos i fins i tot mortals.
Nosaltres creiem més en la dieta mediterrània que donaven els nostres avis als cavalls, dieta composada per una combinació intel·ligent i variable d’aliments esponjants de molt de volum i poca energia, i aliments més forts, de més pes i, per tant, difícil digestibilitat. La combinació s’ha d’adaptar a les necessitats de cada animal –no n’hi ha dos d’iguals- a l’exercici que ha fet aquell dia o el dia anterior i a l’acurada observació de les seves preferències i tendències fisiològiques –i fins i tot anímiques!
Sí, és cert, alimentar un cavall no és fàcil, ja ho hem dit abans, cal donar-li menjar, si més no, tres cops al dia, cada dia –no hi ha vacances ni ponts que valguin- però tornem a insistir, aquest és un dels punts més delicats de la cura d’un èquid, i no en tinguem cap dubte que li va la salut i la vida. El seu estómac és força petit, semblant al d’una ovella, amb una capacitat d’uns 15 Kg.
Una altra particularitat dels èquids que ens interessa especialment a l’hora d’alimentar-los és la impossibilitat del vòmit. Si un cavall es menja algun cos estrany, o bé menjar en males condicions, o, simplement, és incapaç de digerir-ne la quantitat que ha menjat, no té, com els altres mamífers, la possibilitat de tornar a treure allò que s’ha empassat pel mateix conducte en què ha entrat, és totalment mancat de la musculatura que li ho permetria. Això explica, també, el què sigui tan delicat en aquest aspecte.
El que hem dit, qualsevol cos estrany, per exemple, un plàstic –tan freqüent avui- haurà de sortir per l’altre extrem del conducte digestiu, és a dir, per l’anus, si és que ho pot fer. Si no és així, obstruirà el conducte i serà un problema realment greu.
Tornem on érem, la dieta mediterrània de les mules dels nostres avis. Es tracta de donar segó –sègol, trids-, és a dir, farina de pell de blat. Per exemple, 300 grams. Civada en gra, sencera, uns 150 grams i  una bona penca de palla ben seca –uns 750 – 1.250 grams.
Això pot ser l’esmorzar (a primera hora del matí) i el sopar (quan comença a fer-se fosc), o bé podem variar un dels àpats amb l’afegiment d’un bon grapat d’aufals, un grapadet de garrofes. Si ens és possible, també podem substituir un dels àpats per un bon munt d’herba fresca.
Al migdia, per entendre’ns, a la nostra hora de dinar,  no cal donar-li tant d’aliment, una mica de segó i un grapat de palla, o bé un grapadet d’aufals o trapadella, o fins i tot dues o tres barres de pa ben seques, com més seques millor.
Una forma diferent de donar menjar és mullar –inundar- gra en safates, esperar un parell o tres de dies a que germini i, aleshores, el tallem amb un ganivet en blocs, que contindran les arrels, els plançons i el que queda de la llavor, és una mena d’amanida de brots germinats, com les que es comercialitzen per als humans. Es tracta d’un menjar de gran digestibilitat, ja que és humit, i molt més apropiat per a evitar els còlics. Els agrada molt, a més.
La quantitat és, evidentment, molt variable, fins i tot per a un mateix animal en diferents temporades. Si l’observem bé, ens n’adonarem perfectament si li falta menjar o li’n sobra, el seu aspecte general i, especialment, la bona salut, expressada amb lluïssor, de la capa, ens diferenciarà un cavall ben alimentat d’un que passa gana.
Les hores també són importants, cal tenir ben present que tractem amb animals de costums, si els acostumem a menjar en sortir el sol i en pondre’s, començaran a posar-se nerviosos i demanar el menjar si ens retardem, per exemple, picant a la porta del box.
És clar, ells no tenen rellotge, per això es guien per l’hora del sol, amb la qual cosa a l’estiu els donarem menjar abans al matí i més tard a la nit, en fi, ens haurem de guiar, com ells, per les hores de llum.
Hem dit que són animals de costums, com quasi tots els animals, però això no vol dir, com hem llegit en alguns tractats sobre gossos, que no tinguin paladar o que no apreciïn la varietat i la qualitat. Res més lluny de la veritat, els cavalls, i els gossos i els gats també, tenen molt més olfacte que els humans, per la qual cosa es pot deduir que el seu sentit del gust és també molt més precís.
Els podem donar perfectament cada dia el mateix menjar, si s’observa que és suficient i equilibrat, però agrairan de tant en tant la varietat, com ara fruita, verdures variades o alguna llaminadura, i sobretot, com ja hem dit, herba fresca aleatòriament.
De tota manera, cal considerar que el segó és un aliment del qual no se n’ha d’abusar, sobretot en poltres, ja que conté àcid tílic, que reacciona amb la calç  formant filat càlcic, cosa que pot provocar mancances d’aquest important element, sobretot en el creixement.
Algunes d’aquestes llaminadures, com ara fruita dolça –sobretot pomes i peres-, pastanagues, etc. Han d’administrar-se amb saviesa, no se n’ha d’abusar, ja que solen tenir un alt contingut calòric, les podem usar perfectament com a premis i com a detalls d’amistat, no pas com un hàbit alimentari.
La sal és un element també fonamental, sempre n’han de tenir a l’abast, el venen a dojo en forma de pedres grosses, n’hi podem posar una a la menjadora i procurar que sempre n’hi hagi.

Pel que fa a l’aigua, ja n’hem parlat abans, sols direm ací que és més recomanable donar-la abans de menjar, però, en tot cas, se n’ha de donar tanta com calgui i, sobretot a l’estiu, molt sovint.

2 comentaris: