divendres, 4 de novembre de 2011

Les races.

Per raça entenem el que biològicament s’anomena una subspècie, és a dir, un grup taxonòmic inferior a l’espècie, format per exemplars que tenen en comú un determinat fenotipus i genotipus característic, però que pertanyen a la mateixa espècie. En paraules més planeres, direm que són un conjunt d’animals que presenten uns trets diferencials de  la resta de cavalls a nivell extern –mida, forma, coloració, etc.- i a nivell intern –genètica- però que, evidentment, es poden hibridar amb la resta de cavalls de qualsevol altra raça.
Hi ha moltes races de cavalls, però parlarem sols de les més freqüents i fàcils de trobar als nostre País.

Purasang Àrab.
Originari de la península Aràbiga. Una de les races més antigues i més esteses arreu del Món, sens dubte, de forma justificada, ja que la seva sang ha estat usada per a millorar quasi totes les races actuals.
De mida més aviat petita, amb una alçada d’1,50 m i sobre els 400 Kg de pes. Extraordinàriament àgil i ràpid, molt resistent i amb un gran fons, apte per a qualsevol ús, excepte, potser, per a principiants, ja que no és una raça particularment dòcil, alguns exemplars tenen un caràcter difícil.
El més característic d’aquesta raça és el cap i el coll, amb una forma i mida molt especial, amb la cara còncava i les orelles petites i punxegudes. Sens dubte, molt bonic i expressiu. Es tracta d’un animal molt apreciat i podem dir que “crea addicció” –si ens és permès parlar així d’un cavall- ja que qui n’ha tingut un, no el canvia per cap altra raça.

Andalús.
Una de les principals races que varen evolucionar de l’Àrab, quan la península Ibèrica va ser dominada i els conqueridors barrejaren els seus cavalls amb els ja existents a Al-Andalus, com els nomenaven la Península. Actualment és una raça molt estesa i acceptada al nostre país, on són freqüents les eqüades especialitzades i els concursos morfològics dedicats solament a aquesta raça.
Es tracta d’un cavall mitjà, d’una alçada a la creu d’1,60 m i de formes molt ben proporcionades, de gran bellesa física. Molt noble i de fàcil aprenentatge. En ser una raça molt antiga, hi ha actualment moltes altres races que han millorat la seva genètica a base de sang andalusa, i aquest fet el podrem notar en algunes d’elles, per exemple en el Frisó o el Lipizà.
Ja n’hem destacat les qualitats, però és just no oblidar-ne els defectes. Cal tenir ben present que en aquesta raça s’ha potenciat molt la perfecció en les formes i en l’elegància del pas, però s’han oblidat una mica aspectes molt més importants, al nostre entendre, com són la resistència i la forma física, així com la capacitat de defensa front a les malalties i la velocitat. Un cavall andalús serà, molt probablement, el més bonic i elegant a qualsevol exposició, però difícilment el triarem si volem fer raids, saltar o córrer de veritat.


Purasang Anglès.
Evolució de moltes altres races, especialment de l’Àrab. Per a definir aquest cavall hem d’entendre que és potser l’únic cas en què sols hi ha hagut un criteri de selecció al llarg de la història: l’efectivitat. No s’ha buscat una forma determinada, ni un color, ni una talla, s’ha perfeccionat la velocitat i la resistència. D’aquesta manera, ja podrem explicar millor les seves característiques.
Es tracta d’una raça molt poc uniforme, trobem exemplars des d’1,50 a 1,75 o més d’alçada, tota mena de capes i una certa varietat de formes, amb el tret comú del coll llarg, recte i el cap petit. El que sí que és clar, és que ens trobem davant del cavall més ràpid de tots, i amb diferència, lògicament, també, el caràcter pot ser difícil, nerviós, no apte per a aprenents. Però paga la pena arribar a dominar l’equitació encara que sols sigui per a poder muntar un atleta d’èlit d’aquestes característiques.

Appaloosa.
Raça d’origen americà, descendent, doncs, dels cavalls andalusos portats al continent pels conqueridors europeus –alguna cosa bona havien de deixar-
Molt característic tant per la capa, amb taques brunes molt variables sobre fons blanc, com per la cara, convexa, com una ovella, per entendre’ns.
És un cavall mitjà, d’1,55 m d’alçada, fort, àgil i resistent. D’aprenentatge molt ràpid, de tota manera, la seva presència al nostre país és bastant simbòlica, malgrat que destaqui especialment pel que ja hem comentat de la coloració.

Merens.
Cavall petit, gairebé poni, ja que amida  1,45 d’alçada a la creu. Es tracta d’una espècie de miniatura de Frisó, que s’ha fet molt popular per la seva especial adaptació a usos turístics, ja que és una raça tranquil·la, de talla petita i molt resistent i espartana, molt útil, doncs, per a llocs de lloguer de cavalls per a excursions.

Frisó.
Raça gran, espectacular i de gran bellesa, una de les races més antigues d’Europa, originària de la regió de Frisia, a Holanda,. Amb una alçada d’1,60, arriba a pesar 750 Kg. El més típic és la seva capa, sempre totalment negra, i els pèls acampanats dels seus peus i mans, que li donen un aspecte molt elegant.
És un cavall de tir lleuger, en principi, però també és molt usat per a muntar sobretot per persones grans, d’edat i de pes, ja que és de sang freda –tranquil, doncs- i molt fort, perfectament capaç d’aguantar una persona de 100 Kg, que podria tenir problemes amb altres races de sella més populars. Molt dòcil i sensible, aprèn ràpidament tot allò que li ensenyem i es mostra ple de paciència davant d’un aprenent de genet especialment maldestre.
Si n’hem de destacar algun defecte, direm que és delicat en el menjar, suposem que degut a ser originari d’un país on l’herba fresca hi és abundant. Recordem que aquest és l’aliment més adient per a un cavall, però acostumar-lo a menjar menys sovint i aliments més forts sol portar problemes.

Cerdà.
No podem deixar de parlar de l'única raça autòctona del Principat de Catalunya, fins i tot l’única raça de tir autòctona de la península. Es tracta d’una raça de tir pesat, resultat del creuament de cavalls pesats de races europees, sobretot bretons, amb eqües pirinenques.
Per aquesta condició de cavall pesat, el seu ús com a cavall de sella és purament testimonial, però és clar que hi és apte, sobretot per al cas que comentarem, quan el genet sigui també un veritable “pes pesat”

Menorquí i Mallorquí.
A les illes també hi ha dues races autòctones, tenen com a característica comuna la capa negra i la mida relativament petita, sense arribar a ser ponis.
El seu ús és majoritàriament per a muntar, encara que també són bons per a enganxar. La seva imatge més popular i coneguda és la de les festes de Sant Joan a Menorca, on fan exhibicions veritables d’habilitat i noblesa en aixecar-se a dues potes a les ordres dels seus genets, enmig d’una enorme gentada, sense provocar accidents tret de casos excepcionals.
 Aquí, a la península també en podem trobar, ja que hi ha alguns propietaris que en crien per les seves qualitats.
A més d’aquests, a les illes també es cria una raça pròpia de trotó, però no s’utilitza habitualment com a cavall de sella.