divendres, 16 de setembre de 2011

El Cavall.

El cavall és l’Equus caballus, un mamífer herbívor solípede, de l’ordre dels ungulats, de la família dels èquids i del gènere Equus. Com a espècie, podem dir que es distingeix dels altres animals similars, del seu mateix gènere –com  les zebres, Equus grevyi i E. zebra, i l’Ase, Equus asinus- per  les proporcions diferents del cap i les orelles i per la crina i la  cua llargues i piloses.
Evolutivament, podem dir que el cavall actual prové de l’era terciària, de l’Eohippus i l’Hyracotherium, a Amèrica i Europa, respectivament.  Si anem a l’altre extrem, explicant abans que a Amèrica es va extingir, les espècies salvatges més properes a l’actual cavall domèstic són totes europees; El Tarpà, Equus caballus gmelini, en procés de reconstrucció genètica  i reintroducció a les estepes de l’Europa oriental, a Popielno i Bieloweza, Polònia i el Poliakov, Equus caballus przewalskii, que és l’únic cavall salvatge autèntic que encara sobreviu al Món, concretament a Mongòlia, on li diuen taki i al Kirghizistan, on l’anomenen kertag.
L’Equus robustus ja fa molts més anys que va desaparèixer de l’Europa central. L’edat del cavall tal i com el coneixem ara, aproximadament, doncs, és d’un milió d’anys.
Els primers indicis de domesticació es donen al neolític, fa uns 5.000 anys, vora el mar Caspi, malgrat que abans l'home ja es relacionava amb els cavalls, però sols per a utilitzar-los com a carn.
Així doncs, veiem que el cavall actual evoluciona a partir d’espècies animals salvatges que són preses de grans carnívors i que tenen costums socials i nòmades, és a dir, no territorials. El seu aliment és l’herba fresca que mengen de forma continuada, no són remugants.
Això explica molts trets del seu caràcter i molts dels seus requeriments biològics i psicològics, com veurem quan parlem del menjar i del seu ensinistrament.
Per exemple, entendrem la seva gran capacitat de córrer i perquè sempre comencen a galopar quan s’espanten. Els cavalls són grans, però no són predadors, són espècies-presa i, per tant, bàsicament covards, això és fàcilment apreciable si ens fixem que el seu únic mètode de salvació és la fugida. No disposen d’armament natural suficient per a fer front als perills als quals històricament s’han enfrontat. En grup, o acorralats, es defensaran amb la seva major arma, les extremitats, donant cops de ma amb les del davant, o guitzes amb les potes. Més rara és la mossegada, que sols solen usar contra animals de la seva mateixa mida i com a element dissuasori.
També entendrem perquè no és bo tenir un cavall sol, i els problemes que dóna deixar sol un cavall o euga que estava amarinat amb un altre amb el què vivia des de feia molt de temps. Són animals molt socials, l’enyorament provoca depressions, pèrdua de la gana i, molts cops, malalties associades. De vegades, paga la pena de mantenir-ne algun que ja no podem muntar o enganxar –per edat, malaltia o lesió- encara que només sigui per a fer companyia a un altre que sí que usem.
De la mateixa manera, si sabem que en la vida salvatge formen clans familiars, tancats i que es defensen d’altres clans, competint amb aquells per les millora pastures, sabrem que és molt lògic que calgui un període més o menys llarg d’adaptació per a poder incorporar un animal nou que ve de fora, de vegades, no s’arriba a incorporar mai al grup, i no el podrem deixar mai tranquil·lament al mateix tancat amb els altres.
La conducta social sexual de l’espècie en llibertat ens explicarà que no puguem tenir mai un mascle enter –fèrtil- en un grup que deixem campar en semillibertat. Els mascles s’han de tenir a banda, si no són capats.

dijous, 15 de setembre de 2011

L'Equitació.

Si cerquem en un diccionari aquesta paraula tindrem definicions tan descriptives com: Art de muntar a cavall, al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. És una descripció bonica, ja que ens eleva la activitat a nivell d’Art, que no és poc, però aquí haurem d’estendre’ns una mica més, potser no n’hi ha prou amb això, de manera que ens arriscarem a donar-ne una de pròpia.
En una definició molt particular, podem dir que l’equitació és  un cas concret del que en biologia nomenem simbiosi, de forma que dos animals es relacionen i cadascun treu de l’altra un guany donant-li al seu torn, un servei.
Amb aquesta definició podem dir que el cavall, Equus domesticus, obté de l’home, Homo sapiens, protecció i aliment a canvi de proporcionar-li un mitjà de transport i treball –antigament- o una activitat d’esbarjo de tipus esportiu més recentment.
Així doncs, l’Equitació és la màxima expressió de la simbiosi entre el cavall i l’home.
Aquesta definició tan poc convencional és basada en les peculiaritats biològiques de cadascun i ens farà entendre moltes situacions concretes i moltes de les reaccions que tenim –i tenen ells- quan practiquem aquesta Art. Efectivament, podem arribar a entendre i millorar la nostra relació amb el cavall si tenim molt clar l’espècie animal que és, com vivia i es relacionava amb els de la seva pròpia espècie i amb les altres abans d’evolucionar cap a la domesticació, alguns d’aquests aspectes els veurem més endavant.
En aquesta línia, també podem iniciar una reflexió sobre un tema en el què ens en trobat de vegades. Pel fet de moure’ns en el món, podríem dir, ecologista, hem sentit veus que ataquen el tema de l’equitació des del punt de vista que s’infligeix un patiment a l’animal. Com en totes les coses, hem de valorar i mesurar totes les circumstàncies i fets. És ben evident que, com comentarem més endavant, sovint els animals pateixen, però aquesta no és una condició necessària per a l’equitació, el patiment de l’animal és sempre optatiu, és aquella persona concreta que fa patir el cavall, un animal de més de 500 Kg no pateix per a treure a la seva esquena d’excursió un altre animal de 75 Kg, sols pateix si l’animal que va al damunt utilitza ajuts exagerats, com esperons o fuets, o si exigeix massa del cavall, o exigeix a deshora, o no sap adonar-se de què va coix o necessita aturar-se un moment a beure. O simplement la sella li està fent mal, li cal un amortidor.
Fins i tot el patiment físic no sempre comporta patiment psicològic, ens estem referint a les proves esportives, els cavalls  s’adonen perfectament quan estem assolint millores i èxits en competició, no s’aconseguirien aquests èxits sense una voluntat per part dels dos animals ¿o és que un atleta humà no pateix físicament per a assolir una medalla? I, no obstant això, s’hi esmerça durant anys per a fer-ho.
Hem de tenir ben clar el concepte, es tracta d’una simbiosi, el cavall és un animal social, necessita un líder, algú a qui seguir.
Podem estar completament segurs que pateix molt més un cavall completament sol, que no fa res més que pasturar en un gran prat verd que un altre cavall que té companys a la quadra i que quasi cada dia surten d’excursió tots muntats pel seus propietaris.
Tornant a la definició que hem donat en primer lloc, la del diccionari de l’I.E.C. direm ens vindrà al pèl, ja que en aquest treball ens centrarem precisament en això, en l’Art de muntar a cavall, deixarem quasi totalment de banda altres disciplines i possibilitats com són enganxar carruatges o utilitzar altres espècies d’animals, com ara rucs o mules. En el primer cas, pel que fa als carros i carruatges, perquè ho entenem com un tema una mica més complicat, com si diguéssim és una segona fase, més cara i sofisticada, amb més requeriments, una mica lluny, doncs, de la intenció d’aquest llibre, que és per a principiants.
Pel que fa a altres espècies animals, ho deixen de moment de banda ja que en l’actualitat, degut a que pràcticament sols s’entén l’equitació com una activitat d’esbarjo, l’ús de rucs, matxos, muls, mules, etc. és molt minoritari, reservat per als pocs camps encara professionals, com ara arrossegament de llenya. Fins i tot el nombre de caps és totalment minoritari si el comparem amb el nombre de cavalls, ben al contrari del que passava antigament, quan en totes les cases hi havia una mula o un matxo per a llaurar o estirar del carro, essent el cavall reservat a la gent més rica, per a muntar o estirar de la tartana.
Com a exemple, llegim en un document del 1789, que en l’any esmentat poblaven el Corregiment, és a dir, si fa no fa, la Comarca del Pallars, unes (hi diu que és un càlcul aproximat) 3.111 mules i 3.915 matxos, front a 300 cavalls i 152 egües. La proporció és, avui, totalment inversa, com ho reflecteix una estadística de 1997, on es reporta de la presència a tot Catalunya de 21.076 cavalls per 112 mules i 781 rucs. Fins i tot, doncs, molt més desfavorable.
Empesos, doncs, pel nostre costum de tractar fins ara sempre d’espècies de fauna salvatge, podríem afirmar que els matxos i les mules són animals en perill d’extinció. Amb totes les reserves que calguin,  ja que ens referim a un híbrid, és a dir, a una no espècie.

dimarts, 13 de setembre de 2011

Justificació.

La nostra entrada al món de l’equitació ha estat casual, relativament tardana i totalment inesperada, però una mica previsible, si tenim en compte diversos factors; El primer és un fet familiar, el nostre avi, el Rafel de ca la Gallineta, era l’amo d’una Agència que se’n deia aleshores, referint-se a una agència de transports, feia el repartiment de l’estació del tren a cases i negocis del poble –Valls- i també feia altres repartiments i trasllats de la casa habitual al mas de segona residència que tenien les cases riques, on s’allotjaven tot l’estiu. Estem parlant de la primera meitat del segle passat (el XX), és clar que, amb el pas del temps, el transport amb carros de cavalls va anar desapareixent a favor dels vehicles a motor, el pare, Pep dels rissos ja va fer el canvi, aleshores revolucionari, al tricicle, posteriorment a la furgoneta. Així és que, tot just, el darrer cavall que va viure a les quadres de casa en va desaparèixer el mateix any del nostre naixement. D’una manera o altre això s’havia de compensar.
El segon fet és que de molt petits sempre hem tingut una especial estimació pels animals, potser és una qüestió genètica, potser un fet imitatiu o potser per immersió en un ambient sempre proper a la seva presència. El cas és que, des que tenim ús de raó –relativament, és clar- hem dedicat molt de temps als animals, però, majoritàriament, aquesta ha estat una dedicació en la distància; Hem fet estudis sobre animals salvatges, especialment sobre ocells, i, més específicament encara, sobre rapinyaires. Més escadusserament ens hem dedicat als animals en captivitat, i procurant, és clar, que aquesta captivitat sigui inevitable, tant pel fet que estiguin ferits o temporalment impedits, ells, com perquè pertanyin a espècies nomenades domèstiques, és a dir, que la seva existència sols s’entengui en aquest sentit, com ara gats i gossos. Un dia o altre havíem de provar el mitjà de transport, amb diferència, més natural de tots, i el que permet una millor i menys agressiva implicació en l’ecosistema, donant les millors oportunitats de veure fauna.
Doncs bé, responent a tot aquest cúmul de circumstàncies, vàrem tenir la sort, per matrimoni, de fer cap en un altra casa on la relació amb els animals és també estreta i vella, efectivament, sempre hi ha hagut una mitjana de 8 o 10 cavalls, entre ponis, ases i cavalls grans, al Mas de la partida Molí de Vent, on passem llargues temporades i quasi tots els caps de setmana, així és que muntar i enganxar és una activitat quotidiana, tant com cuidar, alimentar i netejar els animals.
Dit això, també hem d’afegir que hem notat una gran manca de bibliografia sobre el tema, efectivament, no hem trobat quasi cap llibre escrit en català sobre equitació, sobre muntar a cavall ni sobre cap tema al seu voltant, no entenem a què és degut, ja que el nostre país gaudeix d’una tradició molt antiga i complerta, basada en una relació estreta que comporta, per exemple, l’existència de races autòctones pròpies, com el Guarà català, que va fer possible la invasió  d’Amèrica per part dels europeus, o el Cavall Cerdà, una extraordinària raça de tir pesat.
Hem de fer un parell d’excepcions, hem trobat una veritable joia, un llibre d’en Josep Fabré, publicat el 1985 i avui exhaurit, on es recupera meticulosament tota la nomenclatura de guarniments, arts, eines i tot el que fa referència al món del cavall al nostre país, és un treball molt i molt interessant, ja que permet que no es perdin tot un munt de paraules que encara són a la boca de molts catalans, però que poden desaparèixer ben aviat, ja que ara mateix quasi ningú sap, en el millor dels casos, què volen dir. A més, mentre preparàvem aquest treball nostre, ha aparegut un llibre sobre la volta en carro a Catalunya efectuada l’any 2.000 per un grup de gent i animals de les comarques del sud. Malgrat ésser de caire més literari que pràctic, no es pot negar que es tracta d’un llibre sobre cavalls en català.  
Com hem dit, desconeixem la causa d’aquest fet, però és evident que existeix, potser és degut a la pressió de treballs traduïts d’altres llengües, on s’acostuma a prendre el criteri de fer-ho en castellà per a tenir més mercat, o potser és pel fet que l’ambient equí està molt amarat de fals universalisme, en part per la sensació que és de classe alta, i s’hi usa correntment el castellà. En fi, no sabem perquè, però no hi ha actualment a la venda res escrit en català sobre equitació en un sentit pràctic.
Fins i tot una publicació que vàrem adquirir fa poc amb l’esperança de que trenqués aquesta incongruència, la “Guia hípica de Catalunya”, que ja comentarem més endavant, és escrita íntegrament en Castellà.
A més a més, aquest món experimenta un creixement enorme, exponencial, probablement degut a la generalització de la necessitat de la persona actual de retornar a la Natura. Per tot això, creiem que paga la pena de dedicar el nostre esforç a donar a conèixer aquesta meravellosa possibilitat, ensenyar els fonaments bàsics de tenir un cavall i compartir rutes i presentar unes quantes propostes concretes d’excursions. Per a que tothom pugui veure que no és tan difícil, ni tan car, i, sobretot, que qualsevol ho pot fer, no calen condicions especials, ni hi ha limitacions d’edat, sexe o forma física, és un esport assequible a tots i que ens portarà, sens dubte, moltes gratificacions de tota mena.
Fins i tot el mateix Hipócrates ja va parlar dels efectes saludables del contacte amb els cavalls per a les persones, aquesta és la base de l’equinoteràpia, pràctica que s’està desenvolupant fortament al nostre país actualment.
Dit tot això, sembla obvi remarcar que el bloc que teniu a la pantalla és un treball eminentment pràctic, la seva intenció és fer arribar els fonaments i el coneixement de l’equitació a tothom que s’hi pugui interessar, així, l’estructura serà d’una introducció a l’equitació en general, què és, com es practica, etc. Sempre, però, basat en una experiència personal, amb un caire desproveït de purisme, sols pretenem que qualsevol persona pugui agafar un cavall, muntar-lo i fer excursions amb ell sense problemes, sense complicar-se en passos d’alta escola ni refinaments tècnics, entenem que això ja vindrà, si s’escau, més endavant.
La segona part serà un seguit d’excursions per a tot el país –Catalunya, és clar-  excursions escollides, evidentment, amb moltes dosi de criteri naturalista, no ho hem pogut –ni volgut- evitar; pretenem que qualsevol persona interessada pugui fer-se una idea de les grans possibilitats que té a l’abast.
De tota manera, les excursions que suggerim són sols això, suggerències; és ben evident que la llargada i el recorregut de l’excursió depèn de moltíssims factors, tants, que és pràcticament impossible de fer dos dies el mateix recorregut, i menys encara si ens referim a comarques diferents, genets diferents, cavalls diferents...Així doncs, potser aquesta part serà molt més pràctica pel que fa a les informacions que aportarem sobre la comarca, la seva orografia o aspecte natural, i la indicació de les hípiques existents, que no pas pel recorregut en sí de la ruta, que podreu variar en funció de les vostres possibilitats, del temps, etc.
Sempre, naturalment, hem basat la sortida i l’arribada a centres hípics, llocs on podem deixar el cavall ben cuidat a la nit o, fins i tot, on en podem llogar un si no en tenim o no tenim mitjans per a dur-lo lluny. És ben cert que és molt millor sortir sempre amb el propi animal, amb qui establim una relació que mai assolirem amb un de lloguer, però si no volem fer llargs recorreguts amb pesats i cars remolcs, molts cops no tindrem més remei que raure en el lloguer per a poder fer sortides a llocs diferents dels voltants de casa nostra. Evidentment, transportar un cavall no és igual que traginar una BTT, hem de valorar les nostres possibilitats i interessos, a banda, és clar, que el mateix cavall, per la seva condició, pot ser més o menys favorable als viatges sobre rodes. En qualsevol cas, el transport suposa un estrès per l’animal, que farà que no es comporti mai de la mateixa forma que ho faria prop de casa.
Així doncs, l’esperit pràctic d’aquesta obra vindrà reforçat amb la darrera part, podríem dir-ne, d’alguna manera, agenda comentada; Tot un seguit d’adreces, llocs web, dates i llocs interessants per a tothom que li agradin els cavalls, què hi podem trobar, si paga la pena anar-hi i perquè. En fi, qualsevol cosa que ens pugui ajudar a donar ales a la nostra afecció equina.