divendres, 17 d’agost de 2012

El nostre primer cavall.


Molt probablement, els primers cops que muntem ho farem amb un cavall llogat, o amb el cavall d’algun amic o parent. Però ben aviat ens n’adonarem que, a més de la sensació gratificant que tothom busca ja d’entrada, és molt més útil i pràctic tenir un animal propi, amb el qual ens sentirem identificats, el cuidarem i l’entendrem com ningú, i ell, en justa compensació, ens entendrà i cuidarà com a ningú més.
Un bon animal, adaptat a la nostra complexió física i al nostre nivell tècnic, serà la millor manera de gaudir de l’equitació i esdevindrà el nostre veritable professor del qual aprendrem tot el que ens cal saber sobre aquesta art.
Però això no és fàcil, gairebé ens atrevim a dir que és la part més difícil. Efectivament, la tria d’un cavall adient comporta un gran coneixement d’aquests animals, del seu físic i de la seva psicologia i també, encara que sembli curiós, un gran coneixement de la psicologia de la persona que ens el vol vendre, la qual cosa és, en la majoria dels casos, tan important com el que s’ha dit abans.
Cal molta experiència per a detectar vicis, defectes físics, capacitats o incapacitats, edats, etc. En aquest punt, creiem que cal recomanar que abans de comprar qualsevol animal, ens assessorem ben bé per alguna persona de tota confiança, un parent, un veterinari, un amic totalment desinteressat al qual gratificarem el seu consell de la manera que ens sembli adient. En tot cas, de ben segur que ens sortirà molt a compte. Evidentment, no obstant això, en donarem unes nocions bàsiques.
El primer que cal tenir en compte és qui es farà càrrec del cavall, qui el cuidarà i alimentarà, i, en ambdós casos, quina mena d’instal·lacions i lloc tindrà per estar-s’hi i viure. No perdem de vista que un cavall –o egua- requereix dues coses fonamentals; Lloc i temps. Si no disposem d’aquestes dues coses, ho haurem de canviar per diners – ja se sap, els diners ho poden tot...o quasi-
Amb això volem dir que si disposem de temps i lloc, podrem cuidar nosaltres mateixos al nostre amic sense gastar-nos massa diners. Però si tenim l’agenda molt apretada, com se sol dir, o vivim en una casa unifamiliar a l’interior d’un poble o ciutat, ens costarà molts més diners, ja que l’haurem de tenir a pupil·latge en una hípica, què, òbviament, no serà barata, ja que els hem de pagar l’espai i el temps que ells dediquen. 
No cal dir que no serà el mateix tipus de relació la que tindrem amb el nostre company si el netegem, alimentem, ferrem –o ajudem a ferrar- i mantenim la seva quadra neta nosaltres mateixos, que si paguem algú que ho faci, però tot no es pot tenir. 
De tota manera, ens servirà el que hem dit per a recordar que un cavall no és una moto, una BTT o un cotxe d’època. Ni tan sols és comparable amb un gos o un gat, quant a dedicació. Es tracta d’un  animal delicat, intel·ligent, emocional i sensible. Molt més delicat que un gos i molt més sensible que un gat, i, probablement, més emocional que moltes persones.  
Si volem una resposta correcta en tot moment, i no tenir problemes de vicis o salut, ens caldrà atendre dia rere dia la seva alimentació, la neteja del seu hàbitat, el  seu manteniment físic, etc. Els cavalls són atletes, necessiten entrenament com més sovint millor. I son sensibles, els cal un tracte amable i respectuós.
No podem comprar un cavall com una moda o una dèria passatgera, ho hem de fer quan estem ben segurs que disposem de temps, ganes i convicció per a assegurar una vida feliç a un animal que viurà, molt probablement, més de 25 anys.
Un cop ja ens hem decidit, ara hem de triar.
El nostre cavall ha d’adequar-se al nostre físic i al nostre nivell tècnic, però també al nostre caràcter, encara que aquestes dues darreres adaptacions es donen quasi sempre a la inversa, també.
És clar que si fem 1,85 d’alçada i pesem 100 Kg no necessitem el mateix animal que una persona d’1,50 i 48 Kg. Les limitacions, en aquest cas, van més adreçades a la necessitat del cavall que a la pròpia, però també suposen més comoditat per a nosaltres. Quant a l’alçada, allò més correcte és tenir un animal que mesuri a la creu el que nosaltres mesurem a l’alçada dels ulls, és a dir, la seva creu quedarà exactament a l’alçada dels nostres ulls. Això facilitarà la maniobra de pujar, sobretot al començament. De tota manera, ja es veu clarament que és una cosa purament indicativa, personalment, el primer cavall que vàrem muntar mesurava a la creu 1,85 m quan els nostres ulls queden aproximadament a 1,60 m. Un cavall tan alt costava de muntar, però un cop dalt, les sensacions eren imposants. I la vista...És broma, el que volem dir és que hom pot acabar adaptant-se a tot, si cal.
Pel que fa al pes, sols ens n’haurem de preocupar, en general, si som realment grassos, ja que és ben clar que qualsevol cavall pot aguantar perfectament persones de fins a 85 Kg sense cap problema. Si pesem més, potser ens caldrà una raça de tir lleuger.  
Es ben evident, que com més petits i lleugers som, podrem triar més, cap cavall o egua tindrà problemes a adaptar-se a un genet com nosaltres.
El tema de la raça també és complicat i interessant. Recordem que estem parlant d’iniciació, així és que necessitem un animal resistent a les malalties, espartà i al menys delicat possible. Amb tots aquests requeriments és prou clar que ens serà molt més profitós començar amb un animal híbrid, que no sigui de cap raça pura –recordem el que ja hem dit de les races- ja que totes les races pures, en major o menor mesura, presenten problemes de consanguinitat, amb la conseqüent pèrdua de qualitats. 
Un cavall híbrid o de mitjasang, a més de ser més barat, segurament tindrà més fons i serà més resistent a les malalties en general, i als còlics en particular, per ser, també, menys delicat a l’hora de menjar.
Les barreges més interessants són les angloàrabs, hispanoàrabs o qualsevol que tingui antecedents àrabs, anglesos i andalusos. La raça àrab li donarà fons i resistència, alhora que agilitat, i la sang andalusa bellesa i noblesa, si tenim una mica de sang anglesa, augmentarem la velocitat. Però no cal ser genetista, sinó que cal mirar bé cada animal individualment, veure com és i com es mou, la seva resistència, agilitat i forma, així com, és clar, la manca de vicis i malalties cròniques.
Quant al sexe, és una elecció difícil, quasi direm que és el darrer factor a tenir en compte ja que no és de vital importància, si no perdem de vista alguns factors. Com s’ha dit abans, els cavalls viuen en complexos clans amb una estructura social jeràrquica ben marcada, hi ha un ordre decreixent d’importància en la família, i el que sol estar més amunt és un mascle, evidentment enter, és a dir, fèrtil. Les femelles en edat fèrtil i els mascles immadurs tenen una gran elasticitat a l’hora de buscar el seu lloc, però els altres mascles possibles competidors del cap han d’estar molt per sota, i se’ls ha de marcar sovint.  A la natura, de fet, formen clans a banda, amb altres mascles solters.
Després de tota aquesta explicació, veurem clar que si ens movem sovint en grup amb altra gent que vagi a cavall ens serà molt més fàcil tenir una femella, una euga, o bé un mascle capat. Un cavall enter, acostumat molt possiblement a ser el cap de casa seva, dóna problemes sovint, enfrontant-se als altres mascles que trobi i intentant de marcar totes les egües que se li posin a prop.
De tota manera, molta atenció als mascles capats, si han estat capats amb posterioritat a haver-se comportat algun cop com a sementals, pot ser que presentin una conducta social similar als cavalls enters, i ens donguin els mateixos problemes que ells.
Un altre factor variable, la noblesa. Si un cavall és veritablement noble, oblidarà qualsevol intent de marcar la jerarquia social un cop estigui muntat, sols estarà atent a allò que nosaltres li fem fer, no als altres animals. Així doncs, sols tindrem problemes amb ell si el deixem sol amb altres animals, sense la nostra permanent atenció.
L’edat sí que és important.
Cal tenir en compte que un cavall viu una mitjana de 25-30 anys, si fa no fa la tercera part que una persona, així és que calcularem l’edat que ens cal segons el nostre nivell tècnic i les aspiracions que tenim amb aquell animal. En general, cap cavall s’hauria de muntar abans dels 3 anys, i, ben sovint, cal deixar de fer-ho quan passen dels 20, si no hi ha hagut lesions abans. Així és que, si som principiants, un animal d’entre 7 i 15 anys és l’ideal, ja que quasi sempre ha assolit una tranquil·litat i una pacificació de caràcter que ens permetrà d’aprendre sense excessives sorpreses, un nivell tècnic d’equitació força correcte per a poder-nos ensenyar i, a més,  encara tindrà uns quants anys de vida útil des del punt de vista  de muntar-hi, ja que per a altres usos, serà útil molts més anys.
Hi ha una dita popular que il·lustra aquest tema, diu que fins a 7 anys, el cavall per al meu enemic, de 7 a 14 per a mi, i a partir de 14 anys, el cavall per al meu fill.  Com sempre, la dita encerta de ple.
Ben sovint creiem que allò més bonic i idíl·lic és començar amb un poltre, comprar-lo petit, fer-lo gran i ensenyar-lo a muntar amb nosaltres. Cal dir que, efectivament, això és l’ideal i és molt gratificant quant surt bé. Però per a fer-ho cal que nosaltres tinguem un nivell tècnic força elevat, si no és així, val més que el cavall ens ensenyi a nosaltres. I és lògic deduir que ens ensenyarà molt millor un cavall gran que un de jove, encara que només sigui per la seva major paciència i facilitat d’adaptació a tots els nivells tècnics del genet.
A totes les quadres hi ha una egua o un cavall una mica vellets, un palafrè, que han ensenyat a muntar per primer cop a moltíssima gent, són sens dubte els millors professors d’equitació, a qui sempre recordarem.
Un cop triats raça, sexe i edat, hi ha molts altres factors, cal observar bé l’animal, el seu aspecte general, que estigui ben proporcionat, sense, per exemple, un cap massa gran o un pit estret.
Els moviments, observats amb atenció, ens indicaran també les seves qualitats i possibles defectes o problemes físics. El caràcter pot ser més difícil d’observar, però podem atendre a com se’l pot manejar a la quadra i fora, si dóna les extremitats, si es deixa vestir amb els guarniments, i fins i tot podem demanar a qui ens el ven que el munti i ens el deixi muntar, tota observació és poca, pensem que és una gran responsabilitat comprar un animal, per moltes causes que no cal repetir, ja ho hem dit anteriorment.
    

Cap comentari:

Publica un comentari