Tenir-ne cura.

Necessitarem un lloc per a situar-lo, massa sovint observen quadres realment molt boniques i cuidades, però diminutes i emb un terra de ciment o similar. El terra dur és fàcil de mantenir net i desinfectat, la quadra petita ens donarà menys problemes a l’hora de manejar el cavall i donar-li menjar i beure, però això són consideracions totalment egoistes.

En realitat, hem de pensar en l’animal, no en nosaltres. A ells els convé molt més un sòl tou, de terra, molt més adient per a la salut dels seus cascos. I hem de pensar que es tracta d’animals grans, molt més grans que nosaltres, difícilment es podran sentir bé en una quadra de 4 x4 m. Posem-nos en el seu lloc, tenen hores i hores per pensar, qualsevol possibilitat de fer-se mal, escapar-se o agafar un vici serà molt més gran com més temps es passin tancats en aquest petit espai. Quan tanquem el cavall al box, treiem-li la cabeçada i el ramal, estarà molt més còmode i no s’enganxarà enlloc, cosa que podria resultar perillosa.

Cal tenir en compte també els aspectes legals, haurem de declarar la nostra nova adquisició al Departament d’Agricultura de la Generalitat –això ho farem a les oficines comarcals del DAAM. Haureu de tenir un codi REGA d'explotació ramadera.
Cada animal ha d'anar identificat amb un microxip, d'acord amb el reglament (CE) 504/2008 de la Comissió, pel que s'apliquen les Directives 90/426/CEE i 90/427/CEE. Tot això també ho podeu aclarir amb el vostre veterinari.

És molt possible que el nostre nou veí es trobi estrany al principi, fins i tot pot ser que es passi uns quants dies sense jaure per a dormir, amb la qual cosa se li inflaran de forma espectacular les potes. Però això no ens ha de sobtar, els cavalls són animals de costums, i els costa adaptar-se als canvis. L’haurem d’ajudar acostant-nos a ell i oferint-li suport i tranquil·litat, intentant demostrar-li que aquí estarà tan segur com on era abans, o més encara. Li parlarem i el tocarem amb tota la calma que li puguem transmetre. De ben segur que s’adaptarà i ben aviat s’adonarà que és a casa seva.

Si tenim oportunitat, el millor és que disposin d’un tancat on poder córrer al seu albir, i que sols els recollim en el box per a dormir, sols així tindrem garantia total de bona salut, tant física com psíquica, del nostre amic. Els tancats de fusta són molt bonics, però gens pràctics, ja que els seus habitants literalment sels menjaran, encara que avui hi ha al mercat fusta tractada, que en ser-ho amb productes químics molt forts, els cavalls no acostumen a rosegar-la.

De tota manera, és molt millor un tancat metàl·lic –fixem-nos que no tingui puntes o arestes esmolades- o fins i tot un vailet elèctric, que presenta el gran avantatge que es pot caviar fàcilment de lloc, mida, etc. I és molt més barat. Atenció, però, amb els pastors elèctrics, els cavalls són animals molt intel·ligents i aviat aprenen on són els punts febles, les possibles escapatòries, observem-los molt, sobretot els primers dies.  Igualment, molta atenció amb el sistema de tancar i obrir la porta, ja ho hem dit, són molt intel·ligents, ens sorprendrà la facilitat amb que aprenen a obrir qualsevol tanca.

La neteja és una qüestió personal de cadascú, el cavall ha de disposar d’un bon llit, de palla, de palla d’arròs, de virutes –encenalls- o del que sigui, però sec i tou. La higiene és important, però no cal ser exagerats, fins i tot la saviesa popular diu que de cap manera s’han de treure les teranyines de les quadres, ja que són molt útils per a eliminar insectes i, molt especialment, com a coagulants i desinfectants d’ús tòpic eficacíssims en cas de ferida oberta.

Amb una neteja a fons aplicada de forma lògica, de tant en tant, quan es veu que cal n’hi ha be bé prou: Això, a la pràctica sol ser cada mes o cada parell de mesos, però varia enormement depenent del temps que l’animal passi tancat al box, de si no té el vici de fer sempre les necessitats al mateix lloc, etc.

Es traurà la palla més premsada i humida, la de sota, barrejada amb els excrements, deixant el box completament net, i s’escamparà la que és seca i més recent, que hem reservat prèviament, afegint-ne si cal, recordem que s’ha de mantenir un llit sec i tou. El resultant és un fem de gran qualitat per a adob de qualsevol conreu, el podem escampar als camps o jardins. Sempre cal procurar de buidar les quadres amb lluna vella; minvant o nova, si volem evitar que es podreixin massa els fems. Es clar que si cal s’anirà treient més sovint el fem pròpiament dit i deixant la palla més seca.

És molt important que puguin disposar sempre d’aigua fresca i bona, sol ser un mètode molt usat i correcte una banyera amb un sistema que la mantingui sempre plena, i procurar que l’aigua sigui sempre clara. Hi ha quadres que també tenen abeuradors al box, nosaltres creiem que és millor donar aigua amb una galleda cada cop, en aquest cas, ja que presenta molts avantatges, com el control del que beu, sobretot, però també la possibilitat de donar medicaments solubles, etc.

Està clar que el millor és tenir un lloc on ells puguin córrer i estar a l’exterior si volen, o amagar-se a l’ombra o fins i tot sota cobert si els cal, però ja comprenem que això no serà sempre possible. De tota manera és bo que tinguem en compte aquestes necessitats que alternen segons l’hora del dia, els temps atmosfèric i l’època de l’any: ombra,  cobert i espai obert i lliure.

No és bo tenir un cavall sol, ja ho hem dit abans, són animals extraordinàriament socials, molt més encara que els primats –nosaltres- així és que podem imaginar la tortura que suposa per a qualsevol cavall o egua viure completament sol, sense cap altre de la seva espècie a prop, més greu encara si, com molt probablement passi, coneix de l’existència relativament propera d’altres cavalls  i egües, als quals ha detectat per l’olor –tenen un olfacte potentíssim- o ha vist o escoltat en les seves sortides habituals. Així és que, per poc que puguem, hem de tenir-ne més d’un. No és tan difícil com sembla, si econòmicament ens resulta difícil, podem adquirir-ne un amb aquesta única finalitat, de fer companyia, amb la qual cosa serem molt menys exigents pel que fa a les seves qualitats, encara que la seva cura ha de ser la mateixa.

En la forma de construir la quadra i els boxs tindrem en compte aquest aspecte, particularment, defensem que els animals es puguin veure entre ells mentre estan tancats al box, serà més difícil que agafin vicis.

No deixant la quadra, siguem pràctics, hem de tenir en compte la facilitat de netejar, dur menjar i aigua, etc. No fem els espais massa petits ni poc ventilats –però tampoc massa, els corrents d’aire són fatals-, sobretot atenció als passadissos. El sostre, com més alt millor, pensem que qualsevol cavall té el cap sovint a més de dos metres de terra.

Les ferradures són un tema important, cal una bona atenció als cascos dels cavalls, no són únicament la superfície de contacte amb el terra, són també una espècie de cors auxiliars. Efectivament, els cascos dels cavalls estimulen la circulació sanguínia, evidentment sobretot a les cames, però també a la resta del cos. Amb la successiva càrrega i descàrrega des pes que es produeix amb el pas, el casc bombeja la sang i ajuda, per tant, la tasca del cor. Això ens indica que sí, que és molt important que un cavall estigui ben ferrat quan ha de treballar, però que també li convé passar temporades sense estar ferrat si no l’hem de muntar ni enganxar massa.

A més, el correcte retallat dels cascos, amb la higiene del seu interior i el manteniment de l’arnilla, dificultarà l’aparició de moltes malalties associades a aquesta delicada part del nostre animal, com són les infossures, infecccions, etc. Algunes d’elles molt perilloses i inhabilitants. De retruc, el dur sovint massa llargs els cascos augmenta enormement el risc de luxacions, tendinitis i, fins i tot, trencaments, ja que les extremitats inferiors no treballen amb el perfecte equilibri físic que està totalment calculat per a la llargada constant de l’unglot que proporciona el desgastament quan no van ferrats.

La neteja del cavall és important, però no l’hem de confondre amb la nostra. Els cavalls es dutxen amb aigua sola quan tornem, però no és bo que els rentem amb sabó. En general, caldrà deixar-los assecar lligats curts, exposats al sol i després de treure’ls la mullena més gran amb un eixugador, perquè la majoria tenen un gran desfici per rebolcar-se a terra, sobretot després de mullar-se.

La cua sí que es pot rentar amb aigua i sabó, com ho faríem amb el nostre propi cabell, després es pot pentinar.

És un bon costum raspallar-los, passar-los l’estrínjol i pentinar-los la crina sovint, sobretot abans de muntar-los, ja que augmenta el contacte amb l’animal i n’estimula la confiança, a part, és clar, de millorar-ne l’aspecte.

També els netejarem els cascos amb un ganxo específic i els untarem, un cop nets, amb un pinzell i greix, a més de donar-los un aspecte lluent, assegura que no es ressequin, tot prevenint la deshidratació de l’unglot.

Els ulls, el nas i la boca els podem netejar amb una esponja mullada, molt suaument, ja que solen ser molt sensibles en aquests punts. Especialment els ulls, traurem cada matí les lleganyes amb un drap mullat amb aigua de farigola –infusió de Thimus vulgaris, evidentment, freda- sobretot si el cavall està refredat, quan en farà moltes més.

Deixem de banda expressament els temes d’esquilats i altres artificialitats, com ara fer trenes a la cua o a les crines, ja que els considerem totalment innecessaris i superflus, fins i tot negatius en el cas de l’esquilat si el cavall dorm sota cobert, per exemple.

De la mateixa forma, cobrir-los amb la manta s’hauria de restringir al més possible, i sols usar-la en cas de tenir-los al ras excepcionalment en climes o dies freds. Sempre és molt millor que la pròpia capa de l’animal el protegeixi de l’ambient, cosa que s’aconsegueix per adaptació natural. Observarem fàcilment com canvien totalment la capa a l’estiu i a l’hivern, adquirint un pelatge molt més espès i llarg quan fa fred, fins i tot pot canviar una mica de color, i ser més vermellós a l’estiu, cas d’un cavall alatzà.