divendres, 5 d’octubre de 2012

Malalties.


El primer que s’ha de dir en iniciar aquest capítol és, evidentment, que cal l’assessorament d’un bon veterinari per a poder atendre totes les necessitats sanitàries del nostre animal.
Un cop aclarit això, i en el supòsit que ja tenim veterinari, cosa de vegades no tan fàcil, a banda de tenir sempre ben a mà el número del telèfon per a localitzar-lo, passarem a entendre que hi haurà molts cops que haurem de practicar les primeres cures mentre no vingui o prendre mesures preventives per a evitar que ens calgui una intervenció més dura.
La prevenció és el millor medicament, i aquesta prevenció és sempre lògica, de sentit comú.
És important la desparasitació, tant pel que fa a paràsits interns –cucs- com pel que fa als externs –tabals-, etc. El tema és ampli i complicat, hem de seguir un programa establert i adaptat a les estacions, hi ha molts mètodes, hem d’anar trobant els que millor s’adaptin a les nostres necessitats. Darrerament, s’han popularitzat els foragitadors electrònics que són eficaços contra mosques i mosquits, evidentment, són menys contaminants que els químics, paga la pena de provar-los.
Sense deixar el tema dels paràsits, evidentment comptarem amb la intervenció en tot moment del veterinari, de tota manera, paga la pena de saber que, de vegades, hi ha desparasitadors més eficaços i barats que els específics dels cavalls, solen ser els destinats a vaques i ovelles, com Ivomec o Dermovec, respectivament. Repetim, sempre sota la supervisió i control del veterinari.
Malgrat el que molta gent sol pensar, els èquids sols s’acostumen a vacunar contra la grip i el tètanus, malalties que els poden resultar greus. La resta, la previndrem de la mateixa forma que ens tractem nosaltres:
Un cavall no és una moto, és un atleta, sortirem d’excursió poc a poc, escalfant, no galoparem ni trotarem sobre carreteres de ciment o asfalt, tampoc costa amunt. Estem parlant, és clar, d’una situació normal de muntar, no d’un entrenament esportiu per a raid.
Atendrem immediatament qualsevol símptoma de coixesa i inspeccionarem regularment els cascos, netejant-los amb el ganxo específic, sobretot per la possibilitat que hi tingui una pedra clavada.
Quan arribem, el deixarem descansar a l’abric del sol i dels corrents d’aire, li assecarem la suor o el dutxarem, si no fa massa fred. No el deixarem beure aigua freda suat. En qualsevol cas, deixem-lo respirar quan begui, no permetem que faci més de set o vuit glopades seguides, notarem les glopades perquè mouen les orelles compulsivament.
Si el lliguem, compte amb la corda, es pot ensogar, també compte amb que no pugui barallar-se amb un altre si el lliguem massa a prop. Amb els guarniments, sobretot amb la sella, és clar, també podem fer mal, tinguem molta cura que no li produeixi roçaments. Si som al camp, vigilem que no pugui accedir a alguna herba verinosa, o es pugui fer mal amb alguna branca.
Observarem detingudament el cavall o egua cada dia, netejarem l’excés de lleganyes amb infusió de camamilla, els mocs amb un drap humit, pintarem els cascos amb oli de llinosa de tant en tant, etc.
Hem d’anar una mica previnguts, és clar que no recomanem de medicar a la lleugera, sense consultar abans un especialista, però hi ha remeis i solucions a problemes que poden ser senzills si els agafem a temps i que ens poden portar greus complicacions si els deixem que vagin fent.
Els materials que haurem de tenir són en alguns casos els mateixos que tenim per a tractar-nos a nosaltres mateixos, com ara gases, esparadrap, benes, esperit, aigua oxigenada, xeringues d’un sol ús, tisores, cúter, etc.
Però també alguns elements molt més curiosos i específics; com una xeringa gran, de punta arrodonida i corba, que s’utilitza fer a fer beure medicaments. Unes fundes per als cascos tipus bota,  per a aïllar-los del terra en cas de malalties. Sofre i sulfat de coure, dels que s’utilitzen en agricultura per a ensulfatar, en aquest cas el farem servir per la sarna i altres afeccions a la pell i al pèl. Aiguarràs, emprat per a enfortir els cascos, també. Un esprai de violeta de genciana, d’infinites utilitats per a ferides, infeccions de fongs, roçadures, etc.
Per a ferides amb hemorràgia, les teranyines són una eina tradicional per a tapar-les, però si ens sembla poc asèptic, utilitzarem gases i benes.
Insistim, no ens agrada automedicar, però pot anar bé tenir sempre a ma Seguril, o alguna cosa similar, per a un episodi urgent de retenció d’orina, episodi que pot resultar mortal si no s’hi actua ràpidament. També algun antiinflamatori per a luxacions o per a animals dels quals en coneixem l’historial amb presència d’artrosi o artritis. Tornem-hi, parlem amb el nostre veterinari de confiança i que ens recomani el què cal que tinguem sempre a mà, que dependrà de cada animal...i de cada veterinari.
Una de les coses més importants que hem d’aprendre és a fer de practicants, ens caldrà sovint donar medicaments al nostre malalt abans que arribi el veterinari o quant ja hagi marxat, sota la seva prescripció. Hem de saber donar fins i tot injeccions, de tots els tipus, intramusculars, subcutànies i intravenoses. En realitat, no és complicat, sols cal seguir escrupolosament un parell de regles bàsiques:
Sempre utilitzarem xeringues d’un sol ús.
Desinfectarem la zona on clavarem l’agulla.
Eliminarem absolutament l’aire de l’interior de la xeringa.
En les intramusculars, un cop l’agulla és clavada, xuclarem una mica per a comprovar si hem punxat un vas, si és així, canviem de lloc.
Farem un massatge posterior en intramusculars i subcutànies.
La zona  millor és el costat del coll, per a tots els tipus.
Podem parlar de temes concrets, si tenim clar que aquest no és un llibre de patologia equina, sols per a donar una idea dels problemes amb què ens trobarem amb més probabilitat.
Ja ho hem dit abans reiteradament, les malalties més freqüents seran, sens dubte, relacionades amb l’aparell digestiu, els còlics, els aresters, els mals de dents, els paràsits interns, etc.
El còlic és amb molt el problema greu més abundant, ja n’hem dit alguna cosa abans, pel que fa a la seva prevenció. El detectarem perquè l’animal sua molt, grata el terra i s’hi ajau, no vol aixecar-se i es mira el ventre. L’hem de fer aixecar-se, el farem caminar i, evidentment, trucarem al veterinari immediatament, no intentem medicar-lo nosaltres.
Pel que sembla, els còlics són més conseqüència de la vida en estrès constant de l’èquid més que no pas per la pròpia alimentació. Un animal que es passa el dia al box, avorrit, i que sovint menja molt pocs cops al dia, és molt més propens al còlic que un que pugui passar estones en llibertat o semillibertat i que menja poc i sovint. És per això que els èquids salvatges quasi no coneixen els còlics.
La infossura –en espanyol laminitis- és també greu i bastant freqüent, les causes són molt més diverses, pot venir de la complicació d’una altra malaltia, d’una lesió o, com en el cas d’una egua nostra, de complicacions en el part. Es detecta per la postura característica que adquireix l’animal, tirant el cos enrera, tractant d’evitar el dolor. Evidentment, no vol ni caminar. Es força difícil de curar, i requereix la intervenció del veterinari i del ferrador, ja que se li han de fer ferradures especials, antiàlgiques.
Un altre problema que sovinteja, sobretot en els mascles, és la retenció urinària, possiblement fruit d’una infecció o d’algun altre tema. Veurem l’animal com camina i rebufa molt nerviós, fins i tot pot fer febre, una dosi de seguril a temps el farà alliberar la bufeta i tot tornarà a la normalitat, si no l’agafem a temps, pot ser molt greu.
Els  refredats i altres afeccions respiratòries també els hem d’atendre ràpidament, abans que empitjorin, ens notarem per la tos i els mocs abundants, netejarem els mocs i consultarem al veterinari tan aviat com puguem.
La diarrea ens podrà sortir també al pas, la notarem de seguida, la cua i les anques brutes no passen desapercebudes. La causa sol ser la incorrecció en el menjar, ja sigui per qualitat o per quantitat. Cal que donem aigua abundant i que sols donem palla o fenc per a menjar, consultem al veterinari de seguida.
En cas d’una sobtada inflamació d’una extremitat, probablement produïda per una luxació o una fissura, aplicarem aigua de malves amb un drap ben xop. És a dir, prepararem una infusió ben concentrada de malva, Lavatera sp., i hi submergirem un drap amb aquesta aigua encara calenta –o tornant-la a escalfar- i mullarem bé l’extremitat uns quants cops, fins que baixi l’onflament.
Els aresters són producte del roçament d’una aresta de la palla amb les genives, molt sovint l’aresta hi és clavada. La traurem i desinfectarem la zona.  Senzillament.

Cap comentari:

Publica un comentari