divendres, 5 d’octubre de 2012

Comencem a muntar.


Bé, ja tenim el cavall alimentat, cuidat, sa i equilibrat físicament i psíquica, ara podem començar a muntar.
És evident que el primer cop ho farem en un picador, en un recinte en què els cavalls estan en semillibertat, ja que amb la nostra evident manca d’experiència, que el cavall notarà de seguida, ens evitarem problemes de fugida.
De primer, raspallarem i netejarem la capa i pentinarem crines i cua, a part de donar-li un aspecte millor i més presentable, amb aquest contacte previ anirem guanyant confiança i reduint la tensió de cara a la posterior tasca, segurament molt més complicada.
Amb l’estrínjol gratarem bé la capa amb moviments circulars, i amb el raspall eliminarem la pols que hem tret. Després, amb un altre raspall pentinarem bé els cabells llargs, els de la cua i la crina, finalment, començarem a vestir-lo. Durant tot el procés anirem parlant amb ell amb un to calmat i constant, sense deixar que l’animal es distregui del què anem a fer.
Ens atansarem a la nostra muntura sempre per l’esquerra; De primer, li posarem la cabeçada, traient-li la de quadra i posant-li la de muntar, amb les regnes i ben ajustada.
Després, la manta dessuadora, immediatament, la sella, estrenyerem fort els gambals, estirant sense por, els animals onflen el ventre exageradament per a evitar que els faci nosa la sella, en molts casos ens caldrà tornar a estrènyer un parell de forats més al cap d’una estona de caminar –ho veieu, com són molt més intel·ligents que no ens pensem-
Tant la sella com la manta li posarem sense moviments bruscs, sense aixecar-los per damunt del nostre cap, suaument, li passarem per damunt de l’esquena i li col·locarem ben centrat i assentat, endavant, just després de la creu. En alguns casos caldrà afegir un amortidor entre la sella i l’esquena de l’animal, ja que hi ha cops que la sella els produeix roçaments o els fa mal, n’hi ha de diversos tipus, materials i preus.
Un cop tot és a punt ja hi podem pujar,  posarem el peu esquerra a l’estrep i ens agafarem al coll i a la sella, sense fer massa força, amb un salt, passarem la cama dreta estirada per damunt de l’esquena i l’assentarem a l’altre estrep, relaxarem, aconseguirem una bona postura, ben centrada i amb l’esquena ben dreta, empenyent endavant les lumbars.
Els ajuts per al guiatge són diversos, l’animal ben domat ha de respondre a tots, la veu n’és un de fonamental, per anar endavant direm va o farem la castanya amb la llengua i el paladar. Per a aturar-nos, direm uo o bé o. Per anar a la dreta, oixque i a l’esquerra, llaor.
Amb el cos, inclinant el nostre cos cap al cantó on volem que giri i, alhora, prement amb la corresponent cama al costat del ventre.
Finalment, la més usada i universal, ja que rarament muntarem a pel, les regnes, les estirarem totes dues alhora per a fer parar l’animal i les alliberarem de pressió per a que comenci a caminar. Una estirada de la ma dreta farà girar el cavall a la dreta, i una de l’esquerra, farà l’efecte corresponent. Les estrebades no han de ser brusques i massa fortes, sinó progressives fins que faci cas.
El que diem sempre, no hi ha dos animals iguals, i això val per a cavalls i eugues com per a humans, per la qual cosa no es poden donar massa instruccions exactes, obviem el tema d’alta escola, canvis de pas, etc. Perquè aquestes són qüestions que anirem aprenent amb la pràctica i amb un perfeccionament, si s’escau.
Quant a la doma, el mateix, donem per suposat que l’animal ja és domat i respon a les ordres bàsiques. Per a aprendre a domar-lo hi ha llibres específics, recomanem especialment els que es basen en mètodes naturals, sense maltractar ni castigar l’animal, es poden aconseguir resultats espectaculars amb molt poc temps i mantenint en tot moment una exquisida relació entre les dues parts.
Després d’unes quantes hores de picador, quan ja dominem totes aquestes ordres bàsiques i ens sentim segurs, obrirem la porta i sortirem a donar un tomb pel Món exterior, millor si anem acompanyats, de primer, caminant, ben aviat podem fer trotar una mica i, quan ens en vulguem adonar, trobarem una superfície bona i una recta llarga i...galoparem! Aleshores ja no ens en podrem sortir, haurem caigut a la trampa, no podrem deixar de muntar si no és per causa de força major.
Per a canviar el pas –o l’aire- també podem utilitzar la xiulada, amb diferents tons creixents o decreixents segons la intenció. També prémer les cames o fent un saltironet, l’important és establir un llenguatge que tots dos entenguem i no deixar que ell faci sempre el que vulgui. No oblidem que som damunt d’un animal dotat de cervell, no pas d’una màquina que obeeix cegament les nostres ordres.
Compte amb la tornada cap a la quadra, tots tendeixen a córrer més, també ens caldrà tenir present sempre que, malgrat que sembli que l’animal va sol, no podem perdre mai l’atenció, qualsevol cosa desconeguda, que faci soroll o es mogui de forma estranya pot representar un ensurt que el farà fugir galopant. A més, tenen molta memòria per als camins, i sempre tendeixen a fer el què coneixen, i si és una drecera per a tornar cap a casa abans, millor.
Molt sovint, si tenim gossos, ens voldran seguir, caldrà tenir ben present el recorregut que farem, si hem de passar molta estona vora la carretera, millor que els deixem a casa, ja que els gossos no seguiran en fila darrere els cavalls, i el risc d’aixafament és evident. Si el recorregut és massa llarg, tampoc és gaire recomanable que vinguin, ja que la capacitat de carrera no és la mateixa que la dels cavalls, molts pocs gossos poden seguir un cavall al galop, i es cansaran molt. En fi, és, com tots, un assumpte molt subjectiu, de tota manera, molt probablement, si no els lliguem o tanquem, ens seguiran.

Cap comentari:

Publica un comentari