Tenir-ne cura.

Necessitarem un lloc per a situar-lo, massa sovint observen quadres realment molt boniques i cuidades, però diminutes i emb un terra de ciment o similar. El terra dur és fàcil de mantenir net i desinfectat, la quadra petita ens donarà menys problemes a l’hora de manejar el cavall i donar-li menjar i beure, però això són consideracions totalment egoistes.

En realitat, hem de pensar en l’animal, no en nosaltres. A ells els convé molt més un sòl tou, de terra, molt més adient per a la salut dels seus cascos. I hem de pensar que es tracta d’animals grans, molt més grans que nosaltres, difícilment es podran sentir bé en una quadra de 4 x4 m. Posem-nos en el seu lloc, tenen hores i hores per pensar, qualsevol possibilitat de fer-se mal, escapar-se o agafar un vici serà molt més gran com més temps es passin tancats en aquest petit espai. Quan tanquem el cavall al box, treiem-li la cabeçada i el ramal, estarà molt més còmode i no s’enganxarà enlloc, cosa que podria resultar perillosa.

Cal tenir en compte també els aspectes legals, haurem de declarar la nostra nova adquisició al Departament d’Agricultura de la Generalitat –això ho farem a les oficines comarcals del DAAM. Haureu de tenir un codi REGA d'explotació ramadera.
Cada animal ha d'anar identificat amb un microxip, d'acord amb el reglament (CE) 504/2008 de la Comissió, pel que s'apliquen les Directives 90/426/CEE i 90/427/CEE. Tot això també ho podeu aclarir amb el vostre veterinari.

És molt possible que el nostre nou veí es trobi estrany al principi, fins i tot pot ser que es passi uns quants dies sense jaure per a dormir, amb la qual cosa se li inflaran de forma espectacular les potes. Però això no ens ha de sobtar, els cavalls són animals de costums, i els costa adaptar-se als canvis. L’haurem d’ajudar acostant-nos a ell i oferint-li suport i tranquil·litat, intentant demostrar-li que aquí estarà tan segur com on era abans, o més encara. Li parlarem i el tocarem amb tota la calma que li puguem transmetre. De ben segur que s’adaptarà i ben aviat s’adonarà que és a casa seva.

Si tenim oportunitat, el millor és que disposin d’un tancat on poder córrer al seu albir, i que sols els recollim en el box per a dormir, sols així tindrem garantia total de bona salut, tant física com psíquica, del nostre amic. Els tancats de fusta són molt bonics, però gens pràctics, ja que els seus habitants literalment sels menjaran, encara que avui hi ha al mercat fusta tractada, que en ser-ho amb productes químics molt forts, els cavalls no acostumen a rosegar-la.

De tota manera, és molt millor un tancat metàl·lic –fixem-nos que no tingui puntes o arestes esmolades- o fins i tot un vailet elèctric, que presenta el gran avantatge que es pot caviar fàcilment de lloc, mida, etc. I és molt més barat. Atenció, però, amb els pastors elèctrics, els cavalls són animals molt intel·ligents i aviat aprenen on són els punts febles, les possibles escapatòries, observem-los molt, sobretot els primers dies.  Igualment, molta atenció amb el sistema de tancar i obrir la porta, ja ho hem dit, són molt intel·ligents, ens sorprendrà la facilitat amb que aprenen a obrir qualsevol tanca.

La neteja és una qüestió personal de cadascú, el cavall ha de disposar d’un bon llit, de palla, de palla d’arròs, de virutes –encenalls- o del que sigui, però sec i tou. La higiene és important, però no cal ser exagerats, fins i tot la saviesa popular diu que de cap manera s’han de treure les teranyines de les quadres, ja que són molt útils per a eliminar insectes i, molt especialment, com a coagulants i desinfectants d’ús tòpic eficacíssims en cas de ferida oberta.

Amb una neteja a fons aplicada de forma lògica, de tant en tant, quan es veu que cal n’hi ha be bé prou: Això, a la pràctica sol ser cada mes o cada parell de mesos, però varia enormement depenent del temps que l’animal passi tancat al box, de si no té el vici de fer sempre les necessitats al mateix lloc, etc.

Es traurà la palla més premsada i humida, la de sota, barrejada amb els excrements, deixant el box completament net, i s’escamparà la que és seca i més recent, que hem reservat prèviament, afegint-ne si cal, recordem que s’ha de mantenir un llit sec i tou. El resultant és un fem de gran qualitat per a adob de qualsevol conreu, el podem escampar als camps o jardins. Sempre cal procurar de buidar les quadres amb lluna vella; minvant o nova, si volem evitar que es podreixin massa els fems. Es clar que si cal s’anirà treient més sovint el fem pròpiament dit i deixant la palla més seca.

És molt important que puguin disposar sempre d’aigua fresca i bona, sol ser un mètode molt usat i correcte una banyera amb un sistema que la mantingui sempre plena, i procurar que l’aigua sigui sempre clara. Hi ha quadres que també tenen abeuradors al box, nosaltres creiem que és millor donar aigua amb una galleda cada cop, en aquest cas, ja que presenta molts avantatges, com el control del que beu, sobretot, però també la possibilitat de donar medicaments solubles, etc.

Està clar que el millor és tenir un lloc on ells puguin córrer i estar a l’exterior si volen, o amagar-se a l’ombra o fins i tot sota cobert si els cal, però ja comprenem que això no serà sempre possible. De tota manera és bo que tinguem en compte aquestes necessitats que alternen segons l’hora del dia, els temps atmosfèric i l’època de l’any: ombra,  cobert i espai obert i lliure.

No és bo tenir un cavall sol, ja ho hem dit abans, són animals extraordinàriament socials, molt més encara que els primats –nosaltres- així és que podem imaginar la tortura que suposa per a qualsevol cavall o egua viure completament sol, sense cap altre de la seva espècie a prop, més greu encara si, com molt probablement passi, coneix de l’existència relativament propera d’altres cavalls  i egües, als quals ha detectat per l’olor –tenen un olfacte potentíssim- o ha vist o escoltat en les seves sortides habituals. Així és que, per poc que puguem, hem de tenir-ne més d’un. No és tan difícil com sembla, si econòmicament ens resulta difícil, podem adquirir-ne un amb aquesta única finalitat, de fer companyia, amb la qual cosa serem molt menys exigents pel que fa a les seves qualitats, encara que la seva cura ha de ser la mateixa.

En la forma de construir la quadra i els boxs tindrem en compte aquest aspecte, particularment, defensem que els animals es puguin veure entre ells mentre estan tancats al box, serà més difícil que agafin vicis.

No deixant la quadra, siguem pràctics, hem de tenir en compte la facilitat de netejar, dur menjar i aigua, etc. No fem els espais massa petits ni poc ventilats –però tampoc massa, els corrents d’aire són fatals-, sobretot atenció als passadissos. El sostre, com més alt millor, pensem que qualsevol cavall té el cap sovint a més de dos metres de terra.

Les ferradures són un tema important, cal una bona atenció als cascos dels cavalls, no són únicament la superfície de contacte amb el terra, són també una espècie de cors auxiliars. Efectivament, els cascos dels cavalls estimulen la circulació sanguínia, evidentment sobretot a les cames, però també a la resta del cos. Amb la successiva càrrega i descàrrega des pes que es produeix amb el pas, el casc bombeja la sang i ajuda, per tant, la tasca del cor. Això ens indica que sí, que és molt important que un cavall estigui ben ferrat quan ha de treballar, però que també li convé passar temporades sense estar ferrat si no l’hem de muntar ni enganxar massa.

A més, el correcte retallat dels cascos, amb la higiene del seu interior i el manteniment de l’arnilla, dificultarà l’aparició de moltes malalties associades a aquesta delicada part del nostre animal, com són les infossures, infecccions, etc. Algunes d’elles molt perilloses i inhabilitants. De retruc, el dur sovint massa llargs els cascos augmenta enormement el risc de luxacions, tendinitis i, fins i tot, trencaments, ja que les extremitats inferiors no treballen amb el perfecte equilibri físic que està totalment calculat per a la llargada constant de l’unglot que proporciona el desgastament quan no van ferrats.

La neteja del cavall és important, però no l’hem de confondre amb la nostra. Els cavalls es dutxen amb aigua sola quan tornem, però no és bo que els rentem amb sabó. En general, caldrà deixar-los assecar lligats curts, exposats al sol i després de treure’ls la mullena més gran amb un eixugador, perquè la majoria tenen un gran desfici per rebolcar-se a terra, sobretot després de mullar-se.

La cua sí que es pot rentar amb aigua i sabó, com ho faríem amb el nostre propi cabell, després es pot pentinar.

És un bon costum raspallar-los, passar-los l’estrínjol i pentinar-los la crina sovint, sobretot abans de muntar-los, ja que augmenta el contacte amb l’animal i n’estimula la confiança, a part, és clar, de millorar-ne l’aspecte.

També els netejarem els cascos amb un ganxo específic i els untarem, un cop nets, amb un pinzell i greix, a més de donar-los un aspecte lluent, assegura que no es ressequin, tot prevenint la deshidratació de l’unglot.

Els ulls, el nas i la boca els podem netejar amb una esponja mullada, molt suaument, ja que solen ser molt sensibles en aquests punts. Especialment els ulls, traurem cada matí les lleganyes amb un drap mullat amb aigua de farigola –infusió de Thimus vulgaris, evidentment, freda- sobretot si el cavall està refredat, quan en farà moltes més.

Deixem de banda expressament els temes d’esquilats i altres artificialitats, com ara fer trenes a la cua o a les crines, ja que els considerem totalment innecessaris i superflus, fins i tot negatius en el cas de l’esquilat si el cavall dorm sota cobert, per exemple.

De la mateixa forma, cobrir-los amb la manta s’hauria de restringir al més possible, i sols usar-la en cas de tenir-los al ras excepcionalment en climes o dies freds. Sempre és molt millor que la pròpia capa de l’animal el protegeixi de l’ambient, cosa que s’aconsegueix per adaptació natural. Observarem fàcilment com canvien totalment la capa a l’estiu i a l’hivern, adquirint un pelatge molt més espès i llarg quan fa fred, fins i tot pot canviar una mica de color, i ser més vermellós a l’estiu, cas d’un cavall alatzà.

El nostre primer cavall.

Molt probablement, els primers cops que muntem ho farem amb un cavall llogat, o amb el cavall d’algun amic o parent. Però ben aviat ens n’adonarem que, a més de la sensació gratificant que tothom busca ja d’entrada, és molt més útil i pràctic tenir un animal propi, amb el qual ens sentirem identificats, el cuidarem i l’entendrem com ningú, i ell, en justa compensació, ens entendrà i cuidarà com a ningú més.

Un bon animal, adaptat a la nostra complexió física i al nostre nivell tècnic, serà la millor manera de gaudir de l’equitació i esdevindrà el nostre veritable professor del qual aprendrem tot el que ens cal saber sobre aquesta art.

Però això no és fàcil, gairebé ens atrevim a dir que és la part més difícil. Efectivament, la tria d’un cavall adient comporta un gran coneixement d’aquests animals, del seu físic i de la seva psicologia i també, encara que sembli curiós, un gran coneixement de la psicologia de la persona que ens el vol vendre, la qual cosa és, en la majoria dels casos, tan important com el que s’ha dit abans.

Cal molta experiència per a detectar vicis, defectes físics, capacitats o incapacitats, edats, etc. En aquest punt, creiem que cal recomanar que abans de comprar qualsevol animal, ens assessorem ben bé per alguna persona de tota confiança, un parent, un veterinari, un amic totalment desinteressat al qual gratificarem el seu consell de la manera que ens sembli adient. En tot cas, de ben segur que ens sortirà molt a compte. Evidentment, no obstant això, en donarem unes nocions bàsiques.

El primer que cal tenir en compte és qui es farà càrrec del cavall, qui el cuidarà i alimentarà, i, en ambdós casos, quina mena d’instal·lacions i lloc tindrà per estar-s’hi i viure. No perdem de vista que un cavall –o egua- requereix dues coses fonamentals; Lloc i temps. Si no disposem d’aquestes dues coses, ho haurem de canviar per diners – ja se sap, els diners ho poden tot...o quasi-

Amb això volem dir que si disposem de temps i lloc, podrem cuidar nosaltres mateixos al nostre amic sense gastar-nos massa diners. Però si tenim l’agenda molt apretada, com se sol dir, o vivim en una casa unifamiliar a l’interior d’un poble o ciutat, ens costarà molts més diners, ja que l’haurem de tenir a pupil·latge en una hípica, què, òbviament, no serà barata, ja que els hem de pagar l’espai i el temps que ells dediquen. 

No cal dir que no serà el mateix tipus de relació la que tindrem amb el nostre company si el netegem, alimentem, ferrem –o ajudem a ferrar- i mantenim la seva quadra neta nosaltres mateixos, que si paguem algú que ho faci, però tot no es pot tenir. 

De tota manera, ens servirà el que hem dit per a recordar que un cavall no és una moto, una BTT o un cotxe d’època. Ni tan sols és comparable amb un gos o un gat, quant a dedicació. Es tracta d’un  animal delicat, intel·ligent, emocional i sensible. Molt més delicat que un gos i molt més sensible que un gat, i, probablement, més emocional que moltes persones.  

Si volem una resposta correcta en tot moment, i no tenir problemes de vicis o salut, ens caldrà atendre dia rere dia la seva alimentació, la neteja del seu hàbitat, el  seu manteniment físic, etc. Els cavalls són atletes, necessiten entrenament com més sovint millor. I son sensibles, els cal un tracte amable i respectuós.

No podem comprar un cavall com una moda o una dèria passatgera, ho hem de fer quan estem ben segurs que disposem de temps, ganes i convicció per a assegurar una vida feliç a un animal que viurà, molt probablement, més de 25 anys.

Un cop ja ens hem decidit, ara hem de triar.

El nostre cavall ha d’adequar-se al nostre físic i al nostre nivell tècnic, però també al nostre caràcter, encara que aquestes dues darreres adaptacions es donen quasi sempre a la inversa, també.

És clar que si fem 1,85 d’alçada i pesem 100 Kg no necessitem el mateix animal que una persona d’1,50 i 48 Kg. Les limitacions, en aquest cas, van més adreçades a la necessitat del cavall que a la pròpia, però també suposen més comoditat per a nosaltres. Quant a l’alçada, allò més correcte és tenir un animal que mesuri a la creu el que nosaltres mesurem a l’alçada dels ulls, és a dir, la seva creu quedarà exactament a l’alçada dels nostres ulls. Això facilitarà la maniobra de pujar, sobretot al començament. De tota manera, ja es veu clarament que és una cosa purament indicativa, personalment, el primer cavall que vàrem muntar mesurava a la creu 1,85 m quan els nostres ulls queden aproximadament a 1,60 m. Un cavall tan alt costava de muntar, però un cop dalt, les sensacions eren imposants. I la vista...És broma, el que volem dir és que hom pot acabar adaptant-se a tot, si cal.

Pel que fa al pes, sols ens n’haurem de preocupar, en general, si som realment grassos, ja que és ben clar que qualsevol cavall pot aguantar perfectament persones de fins a 85 Kg sense cap problema. Si pesem més, potser ens caldrà una raça de tir lleuger.  

Es ben evident, que com més petits i lleugers som, podrem triar més, cap cavall o egua tindrà problemes a adaptar-se a un genet com nosaltres.

El tema de la raça també és complicat i interessant. Recordem que estem parlant d’iniciació, així és que necessitem un animal resistent a les malalties, espartà i al menys delicat possible. Amb tots aquests requeriments és prou clar que ens serà molt més profitós començar amb un animal híbrid, que no sigui de cap raça pura –recordem el que ja hem dit de les races- ja que totes les races pures, en major o menor mesura, presenten problemes de consanguinitat, amb la conseqüent pèrdua de qualitats. 

Un cavall híbrid o de mitjasang, a més de ser més barat, segurament tindrà més fons i serà més resistent a les malalties en general, i als còlics en particular, per ser, també, menys delicat a l’hora de menjar.

Les barreges més interessants són les angloàrabs, hispanoàrabs o qualsevol que tingui antecedents àrabs, anglesos i andalusos. La raça àrab li donarà fons i resistència, alhora que agilitat, i la sang andalusa bellesa i noblesa, si tenim una mica de sang anglesa, augmentarem la velocitat. Però no cal ser genetista, sinó que cal mirar bé cada animal individualment, veure com és i com es mou, la seva resistència, agilitat i forma, així com, és clar, la manca de vicis i malalties cròniques.

Quant al sexe, és una elecció difícil, quasi direm que és el darrer factor a tenir en compte ja que no és de vital importància, si no perdem de vista alguns factors. Com s’ha dit abans, els cavalls viuen en complexos clans amb una estructura social jeràrquica ben marcada, hi ha un ordre decreixent d’importància en la família, i el que sol estar més amunt és un mascle, evidentment enter, és a dir, fèrtil. Les femelles en edat fèrtil i els mascles immadurs tenen una gran elasticitat a l’hora de buscar el seu lloc, però els altres mascles possibles competidors del cap han d’estar molt per sota, i se’ls ha de marcar sovint.  A la natura, de fet, formen clans a banda, amb altres mascles solters.

Després de tota aquesta explicació, veurem clar que si ens movem sovint en grup amb altra gent que vagi a cavall ens serà molt més fàcil tenir una femella, una euga, o bé un mascle capat. Un cavall enter, acostumat molt possiblement a ser el cap de casa seva, dóna problemes sovint, enfrontant-se als altres mascles que trobi i intentant de marcar totes les egües que se li posin a prop.

De tota manera, molta atenció als mascles capats, si han estat capats amb posterioritat a haver-se comportat algun cop com a sementals, pot ser que presentin una conducta social similar als cavalls enters, i ens donguin els mateixos problemes que ells.

Un altre factor variable, la noblesa. Si un cavall és veritablement noble, oblidarà qualsevol intent de marcar la jerarquia social un cop estigui muntat, sols estarà atent a allò que nosaltres li fem fer, no als altres animals. Així doncs, sols tindrem problemes amb ell si el deixem sol amb altres animals, sense la nostra permanent atenció.

L’edat sí que és important.

Cal tenir en compte que un cavall viu una mitjana de 25-30 anys, si fa no fa la tercera part que una persona, així és que calcularem l’edat que ens cal segons el nostre nivell tècnic i les aspiracions que tenim amb aquell animal. En general, cap cavall s’hauria de muntar abans dels 3 anys, i, ben sovint, cal deixar de fer-ho quan passen dels 20, si no hi ha hagut lesions abans. Així és que, si som principiants, un animal d’entre 7 i 15 anys és l’ideal, ja que quasi sempre ha assolit una tranquil·litat i una pacificació de caràcter que ens permetrà d’aprendre sense excessives sorpreses, un nivell tècnic d’equitació força correcte per a poder-nos ensenyar i, a més,  encara tindrà uns quants anys de vida útil des del punt de vista  de muntar-hi, ja que per a altres usos, serà útil molts més anys.

Hi ha una dita popular que il·lustra aquest tema, diu que fins a 7 anys, el cavall per al meu enemic, de 7 a 14 per a mi, i a partir de 14 anys, el cavall per al meu fill.  Com sempre, la dita encerta de ple.

Ben sovint creiem que allò més bonic i idíl·lic és començar amb un poltre, comprar-lo petit, fer-lo gran i ensenyar-lo a muntar amb nosaltres. Cal dir que, efectivament, això és l’ideal i és molt gratificant quant surt bé. Però per a fer-ho cal que nosaltres tinguem un nivell tècnic força elevat, si no és així, val més que el cavall ens ensenyi a nosaltres. I és lògic deduir que ens ensenyarà molt millor un cavall gran que un de jove, encara que només sigui per la seva major paciència i facilitat d’adaptació a tots els nivells tècnics del genet.

A totes les quadres hi ha una egua o un cavall una mica vellets, un palafrè, que han ensenyat a muntar per primer cop a moltíssima gent, són sens dubte els millors professors d’equitació, a qui sempre recordarem.

Un cop triats raça, sexe i edat, hi ha molts altres factors, cal observar bé l’animal, el seu aspecte general, que estigui ben proporcionat, sense, per exemple, un cap massa gran o un pit estret.

Els moviments, observats amb atenció, ens indicaran també les seves qualitats i possibles defectes o problemes físics. El caràcter pot ser més difícil d’observar, però podem atendre a com se’l pot manejar a la quadra i fora, si dóna les extremitats, si es deixa vestir amb els guarniments, i fins i tot podem demanar a qui ens el ven que el munti i ens el deixi muntar, tota observació és poca, pensem que és una gran responsabilitat comprar un animal, per moltes causes que no cal repetir, ja ho hem dit anteriorment.

    

Les races.

Per raça entenem el que biològicament s’anomena una subspècie, és a dir, un grup taxonòmic inferior a l’espècie, format per exemplars que tenen en comú un determinat fenotipus i genotipus característic, però que pertanyen a la mateixa espècie. En paraules més planeres, direm que són un conjunt d’animals que presenten uns trets diferencials de  la resta de cavalls a nivell extern –mida, forma, coloració, etc.- i a nivell intern –genètica- però que, evidentment, es poden hibridar amb la resta de cavalls de qualsevol altra raça.

Hi ha moltes races de cavalls, però parlarem sols de les més freqüents i fàcils de trobar als nostre País.

Purasang Àrab.

Originari de la península Aràbiga. Una de les races més antigues i més esteses arreu del Món, sens dubte, de forma justificada, ja que la seva sang ha estat usada per a millorar quasi totes les races actuals.

De mida més aviat petita, amb una alçada d’1,50 m i sobre els 400 Kg de pes. Extraordinàriament àgil i ràpid, molt resistent i amb un gran fons, apte per a qualsevol ús, excepte, potser, per a principiants, ja que no és una raça particularment dòcil, alguns exemplars tenen un caràcter difícil.

El més característic d’aquesta raça és el cap i el coll, amb una forma i mida molt especial, amb la cara còncava i les orelles petites i punxegudes. Sens dubte, molt bonic i expressiu. Es tracta d’un animal molt apreciat i podem dir que “crea addicció” –si ens és permès parlar així d’un cavall- ja que qui n’ha tingut un, no el canvia per cap altra raça.

Andalús.

Una de les principals races que varen evolucionar de l’Àrab, quan la península Ibèrica va ser dominada i els conqueridors barrejaren els seus cavalls amb els ja existents a Al-Andalus, com els nomenaven la Península. Actualment és una raça molt estesa i acceptada al nostre país, on són freqüents les eqüades especialitzades i els concursos morfològics dedicats solament a aquesta raça.

Es tracta d’un cavall mitjà, d’una alçada a la creu d’1,60 m i de formes molt ben proporcionades, de gran bellesa física. Molt noble i de fàcil aprenentatge. En ser una raça molt antiga, hi ha actualment moltes altres races que han millorat la seva genètica a base de sang andalusa, i aquest fet el podrem notar en algunes d’elles, per exemple en el Frisó o el Lipizà.

Ja n’hem destacat les qualitats, però és just no oblidar-ne els defectes. Cal tenir ben present que en aquesta raça s’ha potenciat molt la perfecció en les formes i en l’elegància del pas, però s’han oblidat una mica aspectes molt més importants, al nostre entendre, com són la resistència i la forma física, així com la capacitat de defensa front a les malalties i la velocitat. Un cavall andalús serà, molt probablement, el més bonic i elegant a qualsevol exposició, però difícilment el triarem si volem fer raids, saltar o córrer de veritat.

Purasang Anglès.

Evolució de moltes altres races, especialment de l’Àrab. Per a definir aquest cavall hem d’entendre que és potser l’únic cas en què sols hi ha hagut un criteri de selecció al llarg de la història: l’efectivitat. No s’ha buscat una forma determinada, ni un color, ni una talla, s’ha perfeccionat la velocitat i la resistència. D’aquesta manera, ja podrem explicar millor les seves característiques.

Es tracta d’una raça molt poc uniforme, trobem exemplars des d’1,50 a 1,75 o més d’alçada, tota mena de capes i una certa varietat de formes, amb el tret comú del coll llarg, recte i el cap petit. El que sí que és clar, és que ens trobem davant del cavall més ràpid de tots, i amb diferència, lògicament, també, el caràcter pot ser difícil, nerviós, no apte per a aprenents. Però paga la pena arribar a dominar l’equitació encara que sols sigui per a poder muntar un atleta d’èlit d’aquestes característiques.

Appaloosa.

Raça d’origen americà, descendent, doncs, dels cavalls andalusos portats al continent pels conqueridors europeus –alguna cosa bona havien de deixar-

Molt característic tant per la capa, amb taques brunes molt variables sobre fons blanc, com per la cara, convexa, com una ovella, per entendre’ns.

És un cavall mitjà, d’1,55 m d’alçada, fort, àgil i resistent. D’aprenentatge molt ràpid, de tota manera, la seva presència al nostre país és bastant simbòlica, malgrat que destaqui especialment pel que ja hem comentat de la coloració.

Merens.

Cavall petit, gairebé poni, ja que amida  1,45 d’alçada a la creu. Es tracta d’una espècie de miniatura de Frisó, que s’ha fet molt popular per la seva especial adaptació a usos turístics, ja que és una raça tranquil·la, de talla petita i molt resistent i espartana, molt útil, doncs, per a llocs de lloguer de cavalls per a excursions.

Frisó.

Raça gran, espectacular i de gran bellesa, una de les races més antigues d’Europa, originària de la regió de Frisia, a Holanda,. Amb una alçada d’1,60, arriba a pesar 750 Kg. El més típic és la seva capa, sempre totalment negra, i els pèls acampanats dels seus peus i mans, que li donen un aspecte molt elegant.

És un cavall de tir lleuger, en principi, però també és molt usat per a muntar sobretot per persones grans, d’edat i de pes, ja que és de sang freda –tranquil, doncs- i molt fort, perfectament capaç d’aguantar una persona de 100 Kg, que podria tenir problemes amb altres races de sella més populars. Molt dòcil i sensible, aprèn ràpidament tot allò que li ensenyem i es mostra ple de paciència davant d’un aprenent de genet especialment maldestre.

Si n’hem de destacar algun defecte, direm que és delicat en el menjar, suposem que degut a ser originari d’un país on l’herba fresca hi és abundant. Recordem que aquest és l’aliment més adient per a un cavall, però acostumar-lo a menjar menys sovint i aliments més forts sol portar problemes.

Cerdà.

No podem deixar de parlar de l'única raça autòctona del Principat de Catalunya, fins i tot l’única raça de tir autòctona de la península. Es tracta d’una raça de tir pesat, resultat del creuament de cavalls pesats de races europees, sobretot bretons, amb eqües pirinenques.

Per aquesta condició de cavall pesat, el seu ús com a cavall de sella és purament testimonial, però és clar que hi és apte, sobretot per al cas que comentarem, quan el genet sigui també un veritable “pes pesat”

Menorquí i Mallorquí.

A les illes també hi ha dues races autòctones, tenen com a característica comuna la capa negra i la mida relativament petita, sense arribar a ser ponis.

El seu ús és majoritàriament per a muntar, encara que també són bons per a enganxar. La seva imatge més popular i coneguda és la de les festes de Sant Joan a Menorca, on fan exhibicions veritables d’habilitat i noblesa en aixecar-se a dues potes a les ordres dels seus genets, enmig d’una enorme gentada, sense provocar accidents tret de casos excepcionals.

 Aquí, a la península també en podem trobar, ja que hi ha alguns propietaris que en crien per les seves qualitats.

A més d’aquests, a les illes també es cria una raça pròpia de trotó, però no s’utilitza habitualment com a cavall de sella.

Morfologia i psicologia.

Els cavalls són animals grans, els mesurem per la seva alçada a la creu, és a dir, al punt més alt de l’esquena, just damunt de la prolongació de les seves potes davanteres –mans, a partir d’ara-. Això es fa per tal de mesurar un punt fix, estable, cosa que no succeeix amb el cap, que pot estar més amunt o més avall.

Considerarem cavall tot animal que passi dels 148 cm. a la creu i poni el que no hi arribi –segons les normes esportives actuals-. És ben clar, doncs, que el poni no és una espècie, sinó una subspècie o raça o, més ben dit, un conjunt de races. La raça de cavalls més grans amida fins a 1,90 m. i el més  petit dels ponis pot fer menys de 75 cm. A tall d’anècdota, direm que en uns tres tombs hem vist un poni transportat a la part darrera d’un cotxe normal, com aquell que porta el seu gos.

D’entrada, ens semblarà curiosa la seva forma de mirar-nos, ja que difícilment ens mirarà de front, aquests dos factors, la seva mida gran i el fet de no mirar-nos a la cara ens marcarà una certa distància psicològica.

Ja que hi som, parlem dels sentits, i ho farem per ordre d’importància, l’olfacte i la vista, podríem dir ex-aequo, són els més importants. Notarem de seguida com el primer que fan és atansar-se a olorar qualsevol cosa que sigui nova, menjar, companys, nosaltres...poden saber perfectament si hem estat amb una altre cavall, notaran fins i tot el nostre estat d’ànim –per les hormones- i la distància a l’egua més propera. El gust, que és estretament relacionat amb l’olfacte, els és molt important per a determinar la qualitat del menjar i evitar, per exemple, les plantes verinoses o tòxiques.

La vista, molt diferent de la nostra, cobreix quasi tot el seu voltant sense necessitat de moure el cap, això sí, amb molt poca visió estereoscòpica –amb els dos ulls- i dues zones fosques, una de petita just davant del seu cap, i una altra de molt més gran al seu darrere. Veuen els colors, i detecten els moviments amb molta més facilitat que nosaltres.

L'oïda i el tacte també són importants, i els tenen també força desenvolupats, pel que fa a sons, en detecten i discriminen més que nosaltres, i pel que fa al tacte, és concentrat en els bigotis, aquells pèls llargs que molta gent sol tallar, és ben clar que no ho hem de fer, ja que sense ells es donaran cops amb molta més facilitat, a més, els utilitzen per a detectar el corrent dels pastors elèctrics, entre d’altres coses. 

Segurament, els cavalls no ens semblaran tan propers a nosaltres com, per exemple, un gos, potser és per això que no els solem considerar tan intel·ligents, però res més lluny de la realitat, malgrat el seu físic tan espectacularment divers del d’un gos, els cavalls no són tan diferents com podem pensar d’ells. En realitat, s’hi assemblen molt, molt més del que s’assembla un gos a un gat. Ja que, com els gossos, són animals socials, amb una gran preponderància de la vista, l'oïda i l’olfacte per davant dels altres sentits i una gran memòria visual i geogràfica combinada amb una excepcional capacitat d’aprenentatge, probablement fonamentada en la seva dependència d’altres membres del seu grup.

És ben clar que la diferència més gran entre un cavall i un gos és que aquest primer és una espècie-presa, mentre que el gos és predador, això explica, com hem dit abans, la gran tendència del cavall a córrer, a fugir dels perills allunyant-se’n, no pas enfrontant-s’hi amb violència, com ho farien gats i gossos.

Com els gossos, també, els cavalls solen adoptar-nos com als membres del seu grup, si sabem fer-ho, i, conseqüentment, ens seguiran i, a la seva manera, ens obeiran.

Amb un gat difícilment es pot establir una relació semblant, la veu popular diu que el gos és de l’amo, el gat, de la casa. De la mateixa manera, podem dir que el cavall és de l’amo, també, i intentarà seguir-lo i no deixar-lo de petja sempre que pugui, el considera la seva garantia de supervivència. No oblidem això i tinguem-ho en compte a l’hora de tractar l’animal, els mals tractes per la nostra part generen confusió i por, i poden transformar de forma irreversible els hàbits i el caràcter del nostre cavall.

El Cavall.

El cavall és l’Equus caballus, un mamífer herbívor solípede, de l’ordre dels ungulats, de la família dels èquids i del gènere Equus. Com a espècie, podem dir que es distingeix dels altres animals similars, del seu mateix gènere –com  les zebres, Equus grevyi i E. zebra, i l’Ase, Equus asinus- per  les proporcions diferents del cap i les orelles i per la crina i la  cua llargues i piloses.

Evolutivament, podem dir que el cavall actual prové de l’era terciària, de l’Eohippus i l’Hyracotherium, a Amèrica i Europa, respectivament.  Si anem a l’altre extrem, explicant abans que a Amèrica es va extingir, les espècies salvatges més properes a l’actual cavall domèstic són totes europees; El Tarpà, Equus caballus gmelini, en procés de reconstrucció genètica  i reintroducció a les estepes de l’Europa oriental, a Popielno i Bieloweza, Polònia i el Poliakov, Equus caballus przewalskii, que és l’únic cavall salvatge autèntic que encara sobreviu al Món, concretament a Mongòlia, on li diuen taki i al Kirghizistan, on l’anomenen kertag.

L’Equus robustus ja fa molts més anys que va desaparèixer de l’Europa central. L’edat del cavall tal i com el coneixem ara, aproximadament, doncs, és d’un milió d’anys.

Els primers indicis de domesticació es donen al neolític, fa uns 5.000 anys, vora el mar Caspi, malgrat que abans l'home ja es relacionava amb els cavalls, però sols per a utilitzar-los com a carn.

Així doncs, veiem que el cavall actual evoluciona a partir d’espècies animals salvatges que són preses de grans carnívors i que tenen costums socials i nòmades, és a dir, no territorials. El seu aliment és l’herba fresca que mengen de forma continuada, no són remugants.

Això explica molts trets del seu caràcter i molts dels seus requeriments biològics i psicològics, com veurem quan parlem del menjar i del seu ensinistrament.

Per exemple, entendrem la seva gran capacitat de córrer i perquè sempre comencen a galopar quan s’espanten. Els cavalls són grans, però no són predadors, són espècies-presa i, per tant, bàsicament covards, això és fàcilment apreciable si ens fixem que el seu únic mètode de salvació és la fugida. No disposen d’armament natural suficient per a fer front als perills als quals històricament s’han enfrontat. En grup, o acorralats, es defensaran amb la seva major arma, les extremitats, donant cops de ma amb les del davant, o guitzes amb les potes. Més rara és la mossegada, que sols solen usar contra animals de la seva mateixa mida i com a element dissuasori.

També entendrem perquè no és bo tenir un cavall sol, i els problemes que dóna deixar sol un cavall o euga que estava amarinat amb un altre amb el què vivia des de feia molt de temps. Són animals molt socials, l’enyorament provoca depressions, pèrdua de la gana i, molts cops, malalties associades. De vegades, paga la pena de mantenir-ne algun que ja no podem muntar o enganxar –per edat, malaltia o lesió- encara que només sigui per a fer companyia a un altre que sí que usem.

De la mateixa manera, si sabem que en la vida salvatge formen clans familiars, tancats i que es defensen d’altres clans, competint amb aquells per les millora pastures, sabrem que és molt lògic que calgui un període més o menys llarg d’adaptació per a poder incorporar un animal nou que ve de fora, de vegades, no s’arriba a incorporar mai al grup, i no el podrem deixar mai tranquil·lament al mateix tancat amb els altres.

La conducta social sexual de l’espècie en llibertat ens explicarà que no puguem tenir mai un mascle enter –fèrtil- en un grup que deixem campar en semillibertat. Els mascles s’han de tenir a banda, si no són capats.

L'Equitació.

Si cerquem en un diccionari aquesta paraula tindrem definicions tan descriptives com: Art de muntar a cavall, al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. És una descripció bonica, ja que ens eleva la activitat a nivell d’Art, que no és poc, però aquí haurem d’estendre’ns una mica més, potser no n’hi ha prou amb això, de manera que ens arriscarem a donar-ne una de pròpia.

En una definició molt particular, podem dir que l’equitació és  un cas concret del que en biologia nomenem simbiosi, de forma que dos animals es relacionen i cadascun treu de l’altra un guany donant-li al seu torn, un servei.

Amb aquesta definició podem dir que el cavall, Equus domesticus, obté de l’home, Homo sapiens, protecció i aliment a canvi de proporcionar-li un mitjà de transport i treball –antigament- o una activitat d’esbarjo de tipus esportiu més recentment.

Així doncs, l’Equitació és la màxima expressió de la simbiosi entre el cavall i l’home.

Aquesta definició tan poc convencional és basada en les peculiaritats biològiques de cadascun i ens farà entendre moltes situacions concretes i moltes de les reaccions que tenim –i tenen ells- quan practiquem aquesta Art. Efectivament, podem arribar a entendre i millorar la nostra relació amb el cavall si tenim molt clar l’espècie animal que és, com vivia i es relacionava amb els de la seva pròpia espècie i amb les altres abans d’evolucionar cap a la domesticació, alguns d’aquests aspectes els veurem més endavant.

En aquesta línia, també podem iniciar una reflexió sobre un tema en el què ens en trobat de vegades. Pel fet de moure’ns en el món, podríem dir, ecologista, hem sentit veus que ataquen el tema de l’equitació des del punt de vista que s’infligeix un patiment a l’animal. Com en totes les coses, hem de valorar i mesurar totes les circumstàncies i fets. És ben evident que, com comentarem més endavant, sovint els animals pateixen, però aquesta no és una condició necessària per a l’equitació, el patiment de l’animal és sempre optatiu, és aquella persona concreta que fa patir el cavall, un animal de més de 500 Kg no pateix per a treure a la seva esquena d’excursió un altre animal de 75 Kg, sols pateix si l’animal que va al damunt utilitza ajuts exagerats, com esperons o fuets, o si exigeix massa del cavall, o exigeix a deshora, o no sap adonar-se de què va coix o necessita aturar-se un moment a beure. O simplement la sella li està fent mal, li cal un amortidor.

Fins i tot el patiment físic no sempre comporta patiment psicològic, ens estem referint a les proves esportives, els cavalls  s’adonen perfectament quan estem assolint millores i èxits en competició, no s’aconseguirien aquests èxits sense una voluntat per part dels dos animals ¿o és que un atleta humà no pateix físicament per a assolir una medalla? I, no obstant això, s’hi esmerça durant anys per a fer-ho.

Hem de tenir ben clar el concepte, es tracta d’una simbiosi, el cavall és un animal social, necessita un líder, algú a qui seguir.

Podem estar completament segurs que pateix molt més un cavall completament sol, que no fa res més que pasturar en un gran prat verd que un altre cavall que té companys a la quadra i que quasi cada dia surten d’excursió tots muntats pel seus propietaris.

Tornant a la definició que hem donat en primer lloc, la del diccionari de l’I.E.C. direm ens vindrà al pèl, ja que en aquest treball ens centrarem precisament en això, en l’Art de muntar a cavall, deixarem quasi totalment de banda altres disciplines i possibilitats com són enganxar carruatges o utilitzar altres espècies d’animals, com ara rucs o mules. En el primer cas, pel que fa als carros i carruatges, perquè ho entenem com un tema una mica més complicat, com si diguéssim és una segona fase, més cara i sofisticada, amb més requeriments, una mica lluny, doncs, de la intenció d’aquest llibre, que és per a principiants.

Pel que fa a altres espècies animals, ho deixen de moment de banda ja que en l’actualitat, degut a que pràcticament sols s’entén l’equitació com una activitat d’esbarjo, l’ús de rucs, matxos, muls, mules, etc. és molt minoritari, reservat per als pocs camps encara professionals, com ara arrossegament de llenya. Fins i tot el nombre de caps és totalment minoritari si el comparem amb el nombre de cavalls, ben al contrari del que passava antigament, quan en totes les cases hi havia una mula o un matxo per a llaurar o estirar del carro, essent el cavall reservat a la gent més rica, per a muntar o estirar de la tartana.

Com a exemple, llegim en un document del 1789, que en l’any esmentat poblaven el Corregiment, és a dir, si fa no fa, la Comarca del Pallars, unes (hi diu que és un càlcul aproximat) 3.111 mules i 3.915 matxos, front a 300 cavalls i 152 egües. La proporció és, avui, totalment inversa, com ho reflecteix una estadística de 1997, on es reporta de la presència a tot Catalunya de 21.076 cavalls per 112 mules i 781 rucs. Fins i tot, doncs, molt més desfavorable.

Empesos, doncs, pel nostre costum de tractar fins ara sempre d’espècies de fauna salvatge, podríem afirmar que els matxos i les mules són animals en perill d’extinció. Amb totes les reserves que calguin,  ja que ens referim a un híbrid, és a dir, a una no espècie.

Justificació.

La nostra entrada al món de l’equitació ha estat casual, relativament tardana i totalment inesperada, però una mica previsible, si tenim en compte diversos factors; El primer és un fet familiar, el nostre avi, el Rafel de ca la Gallineta, era l’amo d’una Agència que se’n deia aleshores, referint-se a una agència de transports, feia el repartiment de l’estació del tren a cases i negocis del poble –Valls- i també feia altres repartiments i trasllats de la casa habitual al mas de segona residència que tenien les cases riques, on s’allotjaven tot l’estiu. Estem parlant de la primera meitat del segle passat (el XX), és clar que, amb el pas del temps, el transport amb carros de cavalls va anar desapareixent a favor dels vehicles a motor, el pare, Pep dels rissos ja va fer el canvi, aleshores revolucionari, al tricicle, posteriorment a la furgoneta. Així és que, tot just, el darrer cavall que va viure a les quadres de casa en va desaparèixer el mateix any del nostre naixement. D’una manera o altre això s’havia de compensar.

El segon fet és que de molt petits sempre hem tingut una especial estimació pels animals, potser és una qüestió genètica, potser un fet imitatiu o potser per immersió en un ambient sempre proper a la seva presència. El cas és que, des que tenim ús de raó –relativament, és clar- hem dedicat molt de temps als animals, però, majoritàriament, aquesta ha estat una dedicació en la distància; Hem fet estudis sobre animals salvatges, especialment sobre ocells, i, més específicament encara, sobre rapinyaires. Més escadusserament ens hem dedicat als animals en captivitat, i procurant, és clar, que aquesta captivitat sigui inevitable, tant pel fet que estiguin ferits o temporalment impedits, ells, com perquè pertanyin a espècies nomenades domèstiques, és a dir, que la seva existència sols s’entengui en aquest sentit, com ara gats i gossos. Un dia o altre havíem de provar el mitjà de transport, amb diferència, més natural de tots, i el que permet una millor i menys agressiva implicació en l’ecosistema, donant les millors oportunitats de veure fauna.

Doncs bé, responent a tot aquest cúmul de circumstàncies, vàrem tenir la sort, per matrimoni, de fer cap en un altra casa on la relació amb els animals és també estreta i vella, efectivament, sempre hi ha hagut una mitjana de 8 o 10 cavalls, entre ponis, ases i cavalls grans, al Mas de la partida Molí de Vent, on passem llargues temporades i quasi tots els caps de setmana, així és que muntar i enganxar és una activitat quotidiana, tant com cuidar, alimentar i netejar els animals.

Dit això, també hem d’afegir que hem notat una gran manca de bibliografia sobre el tema, efectivament, no hem trobat quasi cap llibre escrit en català sobre equitació, sobre muntar a cavall ni sobre cap tema al seu voltant, no entenem a què és degut, ja que el nostre país gaudeix d’una tradició molt antiga i complerta, basada en una relació estreta que comporta, per exemple, l’existència de races autòctones pròpies, com el Guarà català, que va fer possible la invasió  d’Amèrica per part dels europeus, o el Cavall Cerdà, una extraordinària raça de tir pesat.

Hem de fer un parell d’excepcions, hem trobat una veritable joia, un llibre d’en Josep Fabré, publicat el 1985 i avui exhaurit, on es recupera meticulosament tota la nomenclatura de guarniments, arts, eines i tot el que fa referència al món del cavall al nostre país, és un treball molt i molt interessant, ja que permet que no es perdin tot un munt de paraules que encara són a la boca de molts catalans, però que poden desaparèixer ben aviat, ja que ara mateix quasi ningú sap, en el millor dels casos, què volen dir. A més, mentre preparàvem aquest treball nostre, ha aparegut un llibre sobre la volta en carro a Catalunya efectuada l’any 2.000 per un grup de gent i animals de les comarques del sud. Malgrat ésser de caire més literari que pràctic, no es pot negar que es tracta d’un llibre sobre cavalls en català.  

Com hem dit, desconeixem la causa d’aquest fet, però és evident que existeix, potser és degut a la pressió de treballs traduïts d’altres llengües, on s’acostuma a prendre el criteri de fer-ho en castellà per a tenir més mercat, o potser és pel fet que l’ambient equí està molt amarat de fals universalisme, en part per la sensació que és de classe alta, i s’hi usa correntment el castellà. En fi, no sabem perquè, però no hi ha actualment a la venda res escrit en català sobre equitació en un sentit pràctic.

Fins i tot una publicació que vàrem adquirir fa poc amb l’esperança de que trenqués aquesta incongruència, la “Guia hípica de Catalunya”, que ja comentarem més endavant, és escrita íntegrament en Castellà.

A més a més, aquest món experimenta un creixement enorme, exponencial, probablement degut a la generalització de la necessitat de la persona actual de retornar a la Natura. Per tot això, creiem que paga la pena de dedicar el nostre esforç a donar a conèixer aquesta meravellosa possibilitat, ensenyar els fonaments bàsics de tenir un cavall i compartir rutes i presentar unes quantes propostes concretes d’excursions. Per a que tothom pugui veure que no és tan difícil, ni tan car, i, sobretot, que qualsevol ho pot fer, no calen condicions especials, ni hi ha limitacions d’edat, sexe o forma física, és un esport assequible a tots i que ens portarà, sens dubte, moltes gratificacions de tota mena.

Fins i tot el mateix Hipócrates ja va parlar dels efectes saludables del contacte amb els cavalls per a les persones, aquesta és la base de l’equinoteràpia, pràctica que s’està desenvolupant fortament al nostre país actualment.

Dit tot això, sembla obvi remarcar que el bloc que teniu a la pantalla és un treball eminentment pràctic, la seva intenció és fer arribar els fonaments i el coneixement de l’equitació a tothom que s’hi pugui interessar, així, l’estructura serà d’una introducció a l’equitació en general, què és, com es practica, etc. Sempre, però, basat en una experiència personal, amb un caire desproveït de purisme, sols pretenem que qualsevol persona pugui agafar un cavall, muntar-lo i fer excursions amb ell sense problemes, sense complicar-se en passos d’alta escola ni refinaments tècnics, entenem que això ja vindrà, si s’escau, més endavant.

La segona part serà un seguit d’excursions per a tot el país –Catalunya, és clar-  excursions escollides, evidentment, amb moltes dosi de criteri naturalista, no ho hem pogut –ni volgut- evitar; pretenem que qualsevol persona interessada pugui fer-se una idea de les grans possibilitats que té a l’abast.

De tota manera, les excursions que suggerim són sols això, suggerències; és ben evident que la llargada i el recorregut de l’excursió depèn de moltíssims factors, tants, que és pràcticament impossible de fer dos dies el mateix recorregut, i menys encara si ens referim a comarques diferents, genets diferents, cavalls diferents...Així doncs, potser aquesta part serà molt més pràctica pel que fa a les informacions que aportarem sobre la comarca, la seva orografia o aspecte natural, i la indicació de les hípiques existents, que no pas pel recorregut en sí de la ruta, que podreu variar en funció de les vostres possibilitats, del temps, etc.

Sempre, naturalment, hem basat la sortida i l’arribada a centres hípics, llocs on podem deixar el cavall ben cuidat a la nit o, fins i tot, on en podem llogar un si no en tenim o no tenim mitjans per a dur-lo lluny. És ben cert que és molt millor sortir sempre amb el propi animal, amb qui establim una relació que mai assolirem amb un de lloguer, però si no volem fer llargs recorreguts amb pesats i cars remolcs, molts cops no tindrem més remei que raure en el lloguer per a poder fer sortides a llocs diferents dels voltants de casa nostra. Evidentment, transportar un cavall no és igual que traginar una BTT, hem de valorar les nostres possibilitats i interessos, a banda, és clar, que el mateix cavall, per la seva condició, pot ser més o menys favorable als viatges sobre rodes. En qualsevol cas, el transport suposa un estrès per l’animal, que farà que no es comporti mai de la mateixa forma que ho faria prop de casa.

Així doncs, l’esperit pràctic d’aquesta obra vindrà reforçat amb la darrera part, podríem dir-ne, d’alguna manera, agenda comentada; Tot un seguit d’adreces, llocs web, dates i llocs interessants per a tothom que li agradin els cavalls, què hi podem trobar, si paga la pena anar-hi i perquè. En fi, qualsevol cosa que ens pugui ajudar a donar ales a la nostra afecció equina.