diumenge, 19 d’agost del 2012

Alimentació.


No ens cansarem de repetir-ho, el cavall és un animal adaptat a menjar contínuament aliment de baix contingut calòric i d’alt contingut en aigua.
L’herba fresca serà el seu menjar preferit, i si en té a l’abast de forma abundant, serà sempre un animal sa i amb poca necessitat d’aigua.
Però els nostres hàbits són ben diferents, no ens és gaire pràctic tenir l’animal solt pasturant en una enorme prada, ja que ens passaríem hores empaitant-lo quan els volguéssim muntar, a més, no tothom es pot permetre una finca de moltes hectàrees. Aleshores, què cal fer?
Intentarem d’aproximar-nos al més possible a aquestes condicions, no discutim que els programes moderns de pinsos preparats estan estudiats científicament per veterinaris experts per a què a l’animal no li manqui cap element, però tampoc podem deixar de banda que cada dia més cavalls pateixen de còlics que són dolorosos i fins i tot mortals.
Nosaltres creiem més en la dieta mediterrània que donaven els nostres avis als cavalls, dieta composada per una combinació intel·ligent i variable d’aliments esponjants de molt de volum i poca energia, i aliments més forts, de més pes i, per tant, difícil digestibilitat. La combinació s’ha d’adaptar a les necessitats de cada animal –no n’hi ha dos d’iguals- a l’exercici que ha fet aquell dia o el dia anterior i a l’acurada observació de les seves preferències i tendències fisiològiques –i fins i tot anímiques!
Sí, és cert, alimentar un cavall no és fàcil, ja ho hem dit abans, cal donar-li menjar, si més no, tres cops al dia, cada dia –no hi ha vacances ni ponts que valguin- però tornem a insistir, aquest és un dels punts més delicats de la cura d’un èquid, i no en tinguem cap dubte que li va la salut i la vida. El seu estómac és força petit, semblant al d’una ovella, amb una capacitat d’uns 15 Kg.
Una altra particularitat dels èquids que ens interessa especialment a l’hora d’alimentar-los és la impossibilitat del vòmit. Si un cavall es menja algun cos estrany, o bé menjar en males condicions, o, simplement, és incapaç de digerir-ne la quantitat que ha menjat, no té, com els altres mamífers, la possibilitat de tornar a treure allò que s’ha empassat pel mateix conducte en què ha entrat, és totalment mancat de la musculatura que li ho permetria. Això explica, també, el què sigui tan delicat en aquest aspecte.
El que hem dit, qualsevol cos estrany, per exemple, un plàstic –tan freqüent avui- haurà de sortir per l’altre extrem del conducte digestiu, és a dir, per l’anus, si és que ho pot fer. Si no és així, obstruirà el conducte i serà un problema realment greu.
Tornem on érem, la dieta mediterrània de les mules dels nostres avis. Es tracta de donar segó –sègol, trids-, és a dir, farina de pell de blat. Per exemple, 300 grams. Civada en gra, sencera, uns 150 grams i  una bona penca de palla ben seca –uns 750 – 1.250 grams.
Això pot ser l’esmorzar (a primera hora del matí) i el sopar (quan comença a fer-se fosc), o bé podem variar un dels àpats amb l’afegiment d’un bon grapat d’aufals, un grapadet de garrofes. Si ens és possible, també podem substituir un dels àpats per un bon munt d’herba fresca.
Al migdia, per entendre’ns, a la nostra hora de dinar,  no cal donar-li tant d’aliment, una mica de segó i un grapat de palla, o bé un grapadet d’aufals o trapadella, o fins i tot dues o tres barres de pa ben seques, com més seques millor.
Una forma diferent de donar menjar és mullar –inundar- gra en safates, esperar un parell o tres de dies a que germini i, aleshores, el tallem amb un ganivet en blocs, que contindran les arrels, els plançons i el que queda de la llavor, és una mena d’amanida de brots germinats, com les que es comercialitzen per als humans. Es tracta d’un menjar de gran digestibilitat, ja que és humit, i molt més apropiat per a evitar els còlics. Els agrada molt, a més.
La quantitat és, evidentment, molt variable, fins i tot per a un mateix animal en diferents temporades. Si l’observem bé, ens n’adonarem perfectament si li falta menjar o li’n sobra, el seu aspecte general i, especialment, la bona salut, expressada amb lluïssor, de la capa, ens diferenciarà un cavall ben alimentat d’un que passa gana.
Les hores també són importants, cal tenir ben present que tractem amb animals de costums, si els acostumem a menjar en sortir el sol i en pondre’s, començaran a posar-se nerviosos i demanar el menjar si ens retardem, per exemple, picant a la porta del box.
És clar, ells no tenen rellotge, per això es guien per l’hora del sol, amb la qual cosa a l’estiu els donarem menjar abans al matí i més tard a la nit, en fi, ens haurem de guiar, com ells, per les hores de llum.
Hem dit que són animals de costums, com quasi tots els animals, però això no vol dir, com hem llegit en alguns tractats sobre gossos, que no tinguin paladar o que no apreciïn la varietat i la qualitat. Res més lluny de la veritat, els cavalls, i els gossos i els gats també, tenen molt més olfacte que els humans, per la qual cosa es pot deduir que el seu sentit del gust és també molt més precís.
Els podem donar perfectament cada dia el mateix menjar, si s’observa que és suficient i equilibrat, però agrairan de tant en tant la varietat, com ara fruita, verdures variades o alguna llaminadura, i sobretot, com ja hem dit, herba fresca aleatòriament.
De tota manera, cal considerar que el segó és un aliment del qual no se n’ha d’abusar, sobretot en poltres, ja que conté àcid tílic, que reacciona amb la calç  formant filat càlcic, cosa que pot provocar mancances d’aquest important element, sobretot en el creixement.
Algunes d’aquestes llaminadures, com ara fruita dolça –sobretot pomes i peres-, pastanagues, etc. Han d’administrar-se amb saviesa, no se n’ha d’abusar, ja que solen tenir un alt contingut calòric, les podem usar perfectament com a premis i com a detalls d’amistat, no pas com un hàbit alimentari.
La sal és un element també fonamental, sempre n’han de tenir a l’abast, el venen a dojo en forma de pedres grosses, n’hi podem posar una a la menjadora i procurar que sempre n’hi hagi.

Pel que fa a l’aigua, ja n’hem parlat abans, sols direm ací que és més recomanable donar-la abans de menjar, però, en tot cas, se n’ha de donar tanta com calgui i, sobretot a l’estiu, molt sovint.

divendres, 17 d’agost del 2012

Tenir-ne cura.

Necessitarem un lloc per a situar-lo, massa sovint observen quadres realment molt boniques i cuidades, però diminutes i emb un terra de ciment o similar. El terra dur és fàcil de mantenir net i desinfectat, la quadra petita ens donarà menys problemes a l’hora de manejar el cavall i donar-li menjar i beure, però això són consideracions totalment egoistes.
En realitat, hem de pensar en l’animal, no en nosaltres. A ells els convé molt més un sòl tou, de terra, molt més adient per a la salut dels seus cascos. I hem de pensar que es tracta d’animals grans, molt més grans que nosaltres, difícilment es podran sentir bé en una quadra de 4 x4 m. Posem-nos en el seu lloc, tenen hores i hores per pensar, qualsevol possibilitat de fer-se mal, escapar-se o agafar un vici serà molt més gran com més temps es passin tancats en aquest petit espai. Quan tanquem el cavall al box, treiem-li la cabeçada i el ramal, estarà molt més còmode i no s’enganxarà enlloc, cosa que podria resultar perillosa.
Cal tenir en compte també els aspectes legals, haurem de declarar la nostra nova adquisició al Departament d’Agricultura de la Generalitat –això ho farem a les oficines comarcals del DAAM. Haureu de tenir un codi REGA d'explotació ramadera.
Cada animal ha d'anar identificat amb un microxip, d'acord amb el reglament (CE) 504/2008 de la Comissió, pel que s'apliquen les Directives 90/426/CEE i 90/427/CEE. Tot això també ho podeu aclarir amb el vostre veterinari.
És molt possible que el nostre nou veí es trobi estrany al principi, fins i tot pot ser que es passi uns quants dies sense jaure per a dormir, amb la qual cosa se li inflaran de forma espectacular les potes. Però això no ens ha de sobtar, els cavalls són animals de costums, i els costa adaptar-se als canvis. L’haurem d’ajudar acostant-nos a ell i oferint-li suport i tranquil·litat, intentant demostrar-li que aquí estarà tan segur com on era abans, o més encara. Li parlarem i el tocarem amb tota la calma que li puguem transmetre. De ben segur que s’adaptarà i ben aviat s’adonarà que és a casa seva.
Si tenim oportunitat, el millor és que disposin d’un tancat on poder córrer al seu albir, i que sols els recollim en el box per a dormir, sols així tindrem garantia total de bona salut, tant física com psíquica, del nostre amic. Els tancats de fusta són molt bonics, però gens pràctics, ja que els seus habitants literalment sels menjaran, encara que avui hi ha al mercat fusta tractada, que en ser-ho amb productes químics molt forts, els cavalls no acostumen a rosegar-la.
De tota manera, és molt millor un tancat metàl·lic –fixem-nos que no tingui puntes o arestes esmolades- o fins i tot un vailet elèctric, que presenta el gran avantatge que es pot caviar fàcilment de lloc, mida, etc. I és molt més barat. Atenció, però, amb els pastors elèctrics, els cavalls són animals molt intel·ligents i aviat aprenen on són els punts febles, les possibles escapatòries, observem-los molt, sobretot els primers dies.  Igualment, molta atenció amb el sistema de tancar i obrir la porta, ja ho hem dit, són molt intel·ligents, ens sorprendrà la facilitat amb que aprenen a obrir qualsevol tanca.
La neteja és una qüestió personal de cadascú, el cavall ha de disposar d’un bon llit, de palla, de palla d’arròs, de virutes –encenalls- o del que sigui, però sec i tou. La higiene és important, però no cal ser exagerats, fins i tot la saviesa popular diu que de cap manera s’han de treure les teranyines de les quadres, ja que són molt útils per a eliminar insectes i, molt especialment, com a coagulants i desinfectants d’ús tòpic eficacíssims en cas de ferida oberta.
Amb una neteja a fons aplicada de forma lògica, de tant en tant, quan es veu que cal n’hi ha be bé prou: Això, a la pràctica sol ser cada mes o cada parell de mesos, però varia enormement depenent del temps que l’animal passi tancat al box, de si no té el vici de fer sempre les necessitats al mateix lloc, etc.
Es traurà la palla més premsada i humida, la de sota, barrejada amb els excrements, deixant el box completament net, i s’escamparà la que és seca i més recent, que hem reservat prèviament, afegint-ne si cal, recordem que s’ha de mantenir un llit sec i tou. El resultant és un fem de gran qualitat per a adob de qualsevol conreu, el podem escampar als camps o jardins. Sempre cal procurar de buidar les quadres amb lluna vella; minvant o nova, si volem evitar que es podreixin massa els fems. Es clar que si cal s’anirà treient més sovint el fem pròpiament dit i deixant la palla més seca.
És molt important que puguin disposar sempre d’aigua fresca i bona, sol ser un mètode molt usat i correcte una banyera amb un sistema que la mantingui sempre plena, i procurar que l’aigua sigui sempre clara. Hi ha quadres que també tenen abeuradors al box, nosaltres creiem que és millor donar aigua amb una galleda cada cop, en aquest cas, ja que presenta molts avantatges, com el control del que beu, sobretot, però també la possibilitat de donar medicaments solubles, etc.
Està clar que el millor és tenir un lloc on ells puguin córrer i estar a l’exterior si volen, o amagar-se a l’ombra o fins i tot sota cobert si els cal, però ja comprenem que això no serà sempre possible. De tota manera és bo que tinguem en compte aquestes necessitats que alternen segons l’hora del dia, els temps atmosfèric i l’època de l’any: ombra,  cobert i espai obert i lliure.
No és bo tenir un cavall sol, ja ho hem dit abans, són animals extraordinàriament socials, molt més encara que els primats –nosaltres- així és que podem imaginar la tortura que suposa per a qualsevol cavall o egua viure completament sol, sense cap altre de la seva espècie a prop, més greu encara si, com molt probablement passi, coneix de l’existència relativament propera d’altres cavalls  i egües, als quals ha detectat per l’olor –tenen un olfacte potentíssim- o ha vist o escoltat en les seves sortides habituals. Així és que, per poc que puguem, hem de tenir-ne més d’un. No és tan difícil com sembla, si econòmicament ens resulta difícil, podem adquirir-ne un amb aquesta única finalitat, de fer companyia, amb la qual cosa serem molt menys exigents pel que fa a les seves qualitats, encara que la seva cura ha de ser la mateixa.
En la forma de construir la quadra i els boxs tindrem en compte aquest aspecte, particularment, defensem que els animals es puguin veure entre ells mentre estan tancats al box, serà més difícil que agafin vicis.
No deixant la quadra, siguem pràctics, hem de tenir en compte la facilitat de netejar, dur menjar i aigua, etc. No fem els espais massa petits ni poc ventilats –però tampoc massa, els corrents d’aire són fatals-, sobretot atenció als passadissos. El sostre, com més alt millor, pensem que qualsevol cavall té el cap sovint a més de dos metres de terra.
Les ferradures són un tema important, cal una bona atenció als cascos dels cavalls, no són únicament la superfície de contacte amb el terra, són també una espècie de cors auxiliars. Efectivament, els cascos dels cavalls estimulen la circulació sanguínia, evidentment sobretot a les cames, però també a la resta del cos. Amb la successiva càrrega i descàrrega des pes que es produeix amb el pas, el casc bombeja la sang i ajuda, per tant, la tasca del cor. Això ens indica que sí, que és molt important que un cavall estigui ben ferrat quan ha de treballar, però que també li convé passar temporades sense estar ferrat si no l’hem de muntar ni enganxar massa.
A més, el correcte retallat dels cascos, amb la higiene del seu interior i el manteniment de l’arnilla, dificultarà l’aparició de moltes malalties associades a aquesta delicada part del nostre animal, com són les infossures, infecccions, etc. Algunes d’elles molt perilloses i inhabilitants. De retruc, el dur sovint massa llargs els cascos augmenta enormement el risc de luxacions, tendinitis i, fins i tot, trencaments, ja que les extremitats inferiors no treballen amb el perfecte equilibri físic que està totalment calculat per a la llargada constant de l’unglot que proporciona el desgastament quan no van ferrats.
La neteja del cavall és important, però no l’hem de confondre amb la nostra. Els cavalls es dutxen amb aigua sola quan tornem, però no és bo que els rentem amb sabó. En general, caldrà deixar-los assecar lligats curts, exposats al sol i després de treure’ls la mullena més gran amb un eixugador, perquè la majoria tenen un gran desfici per rebolcar-se a terra, sobretot després de mullar-se.
La cua sí que es pot rentar amb aigua i sabó, com ho faríem amb el nostre propi cabell, després es pot pentinar.
És un bon costum raspallar-los, passar-los l’estrínjol i pentinar-los la crina sovint, sobretot abans de muntar-los, ja que augmenta el contacte amb l’animal i n’estimula la confiança, a part, és clar, de millorar-ne l’aspecte.
També els netejarem els cascos amb un ganxo específic i els untarem, un cop nets, amb un pinzell i greix, a més de donar-los un aspecte lluent, assegura que no es ressequin, tot prevenint la deshidratació de l’unglot.
Els ulls, el nas i la boca els podem netejar amb una esponja mullada, molt suaument, ja que solen ser molt sensibles en aquests punts. Especialment els ulls, traurem cada matí les lleganyes amb un drap mullat amb aigua de farigola –infusió de Thimus vulgaris, evidentment, freda- sobretot si el cavall està refredat, quan en farà moltes més.
Deixem de banda expressament els temes d’esquilats i altres artificialitats, com ara fer trenes a la cua o a les crines, ja que els considerem totalment innecessaris i superflus, fins i tot negatius en el cas de l’esquilat si el cavall dorm sota cobert, per exemple.
De la mateixa forma, cobrir-los amb la manta s’hauria de restringir al més possible, i sols usar-la en cas de tenir-los al ras excepcionalment en climes o dies freds. Sempre és molt millor que la pròpia capa de l’animal el protegeixi de l’ambient, cosa que s’aconsegueix per adaptació natural. Observarem fàcilment com canvien totalment la capa a l’estiu i a l’hivern, adquirint un pelatge molt més espès i llarg quan fa fred, fins i tot pot canviar una mica de color, i ser més vermellós a l’estiu, cas d’un cavall alatzà.

El nostre primer cavall.


Molt probablement, els primers cops que muntem ho farem amb un cavall llogat, o amb el cavall d’algun amic o parent. Però ben aviat ens n’adonarem que, a més de la sensació gratificant que tothom busca ja d’entrada, és molt més útil i pràctic tenir un animal propi, amb el qual ens sentirem identificats, el cuidarem i l’entendrem com ningú, i ell, en justa compensació, ens entendrà i cuidarà com a ningú més.
Un bon animal, adaptat a la nostra complexió física i al nostre nivell tècnic, serà la millor manera de gaudir de l’equitació i esdevindrà el nostre veritable professor del qual aprendrem tot el que ens cal saber sobre aquesta art.
Però això no és fàcil, gairebé ens atrevim a dir que és la part més difícil. Efectivament, la tria d’un cavall adient comporta un gran coneixement d’aquests animals, del seu físic i de la seva psicologia i també, encara que sembli curiós, un gran coneixement de la psicologia de la persona que ens el vol vendre, la qual cosa és, en la majoria dels casos, tan important com el que s’ha dit abans.
Cal molta experiència per a detectar vicis, defectes físics, capacitats o incapacitats, edats, etc. En aquest punt, creiem que cal recomanar que abans de comprar qualsevol animal, ens assessorem ben bé per alguna persona de tota confiança, un parent, un veterinari, un amic totalment desinteressat al qual gratificarem el seu consell de la manera que ens sembli adient. En tot cas, de ben segur que ens sortirà molt a compte. Evidentment, no obstant això, en donarem unes nocions bàsiques.
El primer que cal tenir en compte és qui es farà càrrec del cavall, qui el cuidarà i alimentarà, i, en ambdós casos, quina mena d’instal·lacions i lloc tindrà per estar-s’hi i viure. No perdem de vista que un cavall –o egua- requereix dues coses fonamentals; Lloc i temps. Si no disposem d’aquestes dues coses, ho haurem de canviar per diners – ja se sap, els diners ho poden tot...o quasi-
Amb això volem dir que si disposem de temps i lloc, podrem cuidar nosaltres mateixos al nostre amic sense gastar-nos massa diners. Però si tenim l’agenda molt apretada, com se sol dir, o vivim en una casa unifamiliar a l’interior d’un poble o ciutat, ens costarà molts més diners, ja que l’haurem de tenir a pupil·latge en una hípica, què, òbviament, no serà barata, ja que els hem de pagar l’espai i el temps que ells dediquen. 
No cal dir que no serà el mateix tipus de relació la que tindrem amb el nostre company si el netegem, alimentem, ferrem –o ajudem a ferrar- i mantenim la seva quadra neta nosaltres mateixos, que si paguem algú que ho faci, però tot no es pot tenir. 
De tota manera, ens servirà el que hem dit per a recordar que un cavall no és una moto, una BTT o un cotxe d’època. Ni tan sols és comparable amb un gos o un gat, quant a dedicació. Es tracta d’un  animal delicat, intel·ligent, emocional i sensible. Molt més delicat que un gos i molt més sensible que un gat, i, probablement, més emocional que moltes persones.  
Si volem una resposta correcta en tot moment, i no tenir problemes de vicis o salut, ens caldrà atendre dia rere dia la seva alimentació, la neteja del seu hàbitat, el  seu manteniment físic, etc. Els cavalls són atletes, necessiten entrenament com més sovint millor. I son sensibles, els cal un tracte amable i respectuós.
No podem comprar un cavall com una moda o una dèria passatgera, ho hem de fer quan estem ben segurs que disposem de temps, ganes i convicció per a assegurar una vida feliç a un animal que viurà, molt probablement, més de 25 anys.
Un cop ja ens hem decidit, ara hem de triar.
El nostre cavall ha d’adequar-se al nostre físic i al nostre nivell tècnic, però també al nostre caràcter, encara que aquestes dues darreres adaptacions es donen quasi sempre a la inversa, també.
És clar que si fem 1,85 d’alçada i pesem 100 Kg no necessitem el mateix animal que una persona d’1,50 i 48 Kg. Les limitacions, en aquest cas, van més adreçades a la necessitat del cavall que a la pròpia, però també suposen més comoditat per a nosaltres. Quant a l’alçada, allò més correcte és tenir un animal que mesuri a la creu el que nosaltres mesurem a l’alçada dels ulls, és a dir, la seva creu quedarà exactament a l’alçada dels nostres ulls. Això facilitarà la maniobra de pujar, sobretot al començament. De tota manera, ja es veu clarament que és una cosa purament indicativa, personalment, el primer cavall que vàrem muntar mesurava a la creu 1,85 m quan els nostres ulls queden aproximadament a 1,60 m. Un cavall tan alt costava de muntar, però un cop dalt, les sensacions eren imposants. I la vista...És broma, el que volem dir és que hom pot acabar adaptant-se a tot, si cal.
Pel que fa al pes, sols ens n’haurem de preocupar, en general, si som realment grassos, ja que és ben clar que qualsevol cavall pot aguantar perfectament persones de fins a 85 Kg sense cap problema. Si pesem més, potser ens caldrà una raça de tir lleuger.  
Es ben evident, que com més petits i lleugers som, podrem triar més, cap cavall o egua tindrà problemes a adaptar-se a un genet com nosaltres.
El tema de la raça també és complicat i interessant. Recordem que estem parlant d’iniciació, així és que necessitem un animal resistent a les malalties, espartà i al menys delicat possible. Amb tots aquests requeriments és prou clar que ens serà molt més profitós començar amb un animal híbrid, que no sigui de cap raça pura –recordem el que ja hem dit de les races- ja que totes les races pures, en major o menor mesura, presenten problemes de consanguinitat, amb la conseqüent pèrdua de qualitats. 
Un cavall híbrid o de mitjasang, a més de ser més barat, segurament tindrà més fons i serà més resistent a les malalties en general, i als còlics en particular, per ser, també, menys delicat a l’hora de menjar.
Les barreges més interessants són les angloàrabs, hispanoàrabs o qualsevol que tingui antecedents àrabs, anglesos i andalusos. La raça àrab li donarà fons i resistència, alhora que agilitat, i la sang andalusa bellesa i noblesa, si tenim una mica de sang anglesa, augmentarem la velocitat. Però no cal ser genetista, sinó que cal mirar bé cada animal individualment, veure com és i com es mou, la seva resistència, agilitat i forma, així com, és clar, la manca de vicis i malalties cròniques.
Quant al sexe, és una elecció difícil, quasi direm que és el darrer factor a tenir en compte ja que no és de vital importància, si no perdem de vista alguns factors. Com s’ha dit abans, els cavalls viuen en complexos clans amb una estructura social jeràrquica ben marcada, hi ha un ordre decreixent d’importància en la família, i el que sol estar més amunt és un mascle, evidentment enter, és a dir, fèrtil. Les femelles en edat fèrtil i els mascles immadurs tenen una gran elasticitat a l’hora de buscar el seu lloc, però els altres mascles possibles competidors del cap han d’estar molt per sota, i se’ls ha de marcar sovint.  A la natura, de fet, formen clans a banda, amb altres mascles solters.
Després de tota aquesta explicació, veurem clar que si ens movem sovint en grup amb altra gent que vagi a cavall ens serà molt més fàcil tenir una femella, una euga, o bé un mascle capat. Un cavall enter, acostumat molt possiblement a ser el cap de casa seva, dóna problemes sovint, enfrontant-se als altres mascles que trobi i intentant de marcar totes les egües que se li posin a prop.
De tota manera, molta atenció als mascles capats, si han estat capats amb posterioritat a haver-se comportat algun cop com a sementals, pot ser que presentin una conducta social similar als cavalls enters, i ens donguin els mateixos problemes que ells.
Un altre factor variable, la noblesa. Si un cavall és veritablement noble, oblidarà qualsevol intent de marcar la jerarquia social un cop estigui muntat, sols estarà atent a allò que nosaltres li fem fer, no als altres animals. Així doncs, sols tindrem problemes amb ell si el deixem sol amb altres animals, sense la nostra permanent atenció.
L’edat sí que és important.
Cal tenir en compte que un cavall viu una mitjana de 25-30 anys, si fa no fa la tercera part que una persona, així és que calcularem l’edat que ens cal segons el nostre nivell tècnic i les aspiracions que tenim amb aquell animal. En general, cap cavall s’hauria de muntar abans dels 3 anys, i, ben sovint, cal deixar de fer-ho quan passen dels 20, si no hi ha hagut lesions abans. Així és que, si som principiants, un animal d’entre 7 i 15 anys és l’ideal, ja que quasi sempre ha assolit una tranquil·litat i una pacificació de caràcter que ens permetrà d’aprendre sense excessives sorpreses, un nivell tècnic d’equitació força correcte per a poder-nos ensenyar i, a més,  encara tindrà uns quants anys de vida útil des del punt de vista  de muntar-hi, ja que per a altres usos, serà útil molts més anys.
Hi ha una dita popular que il·lustra aquest tema, diu que fins a 7 anys, el cavall per al meu enemic, de 7 a 14 per a mi, i a partir de 14 anys, el cavall per al meu fill.  Com sempre, la dita encerta de ple.
Ben sovint creiem que allò més bonic i idíl·lic és començar amb un poltre, comprar-lo petit, fer-lo gran i ensenyar-lo a muntar amb nosaltres. Cal dir que, efectivament, això és l’ideal i és molt gratificant quant surt bé. Però per a fer-ho cal que nosaltres tinguem un nivell tècnic força elevat, si no és així, val més que el cavall ens ensenyi a nosaltres. I és lògic deduir que ens ensenyarà molt millor un cavall gran que un de jove, encara que només sigui per la seva major paciència i facilitat d’adaptació a tots els nivells tècnics del genet.
A totes les quadres hi ha una egua o un cavall una mica vellets, un palafrè, que han ensenyat a muntar per primer cop a moltíssima gent, són sens dubte els millors professors d’equitació, a qui sempre recordarem.
Un cop triats raça, sexe i edat, hi ha molts altres factors, cal observar bé l’animal, el seu aspecte general, que estigui ben proporcionat, sense, per exemple, un cap massa gran o un pit estret.
Els moviments, observats amb atenció, ens indicaran també les seves qualitats i possibles defectes o problemes físics. El caràcter pot ser més difícil d’observar, però podem atendre a com se’l pot manejar a la quadra i fora, si dóna les extremitats, si es deixa vestir amb els guarniments, i fins i tot podem demanar a qui ens el ven que el munti i ens el deixi muntar, tota observació és poca, pensem que és una gran responsabilitat comprar un animal, per moltes causes que no cal repetir, ja ho hem dit anteriorment.