L'Equitació.

Si cerquem en un diccionari aquesta paraula tindrem definicions tan descriptives com: Art de muntar a cavall, al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. És una descripció bonica, ja que ens eleva la activitat a nivell d’Art, que no és poc, però aquí haurem d’estendre’ns una mica més, potser no n’hi ha prou amb això, de manera que ens arriscarem a donar-ne una de pròpia.

En una definició molt particular, podem dir que l’equitació és  un cas concret del que en biologia nomenem simbiosi, de forma que dos animals es relacionen i cadascun treu de l’altra un guany donant-li al seu torn, un servei.

Amb aquesta definició podem dir que el cavall, Equus domesticus, obté de l’home, Homo sapiens, protecció i aliment a canvi de proporcionar-li un mitjà de transport i treball –antigament- o una activitat d’esbarjo de tipus esportiu més recentment.

Així doncs, l’Equitació és la màxima expressió de la simbiosi entre el cavall i l’home.

Aquesta definició tan poc convencional és basada en les peculiaritats biològiques de cadascun i ens farà entendre moltes situacions concretes i moltes de les reaccions que tenim –i tenen ells- quan practiquem aquesta Art. Efectivament, podem arribar a entendre i millorar la nostra relació amb el cavall si tenim molt clar l’espècie animal que és, com vivia i es relacionava amb els de la seva pròpia espècie i amb les altres abans d’evolucionar cap a la domesticació, alguns d’aquests aspectes els veurem més endavant.

En aquesta línia, també podem iniciar una reflexió sobre un tema en el què ens en trobat de vegades. Pel fet de moure’ns en el món, podríem dir, ecologista, hem sentit veus que ataquen el tema de l’equitació des del punt de vista que s’infligeix un patiment a l’animal. Com en totes les coses, hem de valorar i mesurar totes les circumstàncies i fets. És ben evident que, com comentarem més endavant, sovint els animals pateixen, però aquesta no és una condició necessària per a l’equitació, el patiment de l’animal és sempre optatiu, és aquella persona concreta que fa patir el cavall, un animal de més de 500 Kg no pateix per a treure a la seva esquena d’excursió un altre animal de 75 Kg, sols pateix si l’animal que va al damunt utilitza ajuts exagerats, com esperons o fuets, o si exigeix massa del cavall, o exigeix a deshora, o no sap adonar-se de què va coix o necessita aturar-se un moment a beure. O simplement la sella li està fent mal, li cal un amortidor.

Fins i tot el patiment físic no sempre comporta patiment psicològic, ens estem referint a les proves esportives, els cavalls  s’adonen perfectament quan estem assolint millores i èxits en competició, no s’aconseguirien aquests èxits sense una voluntat per part dels dos animals ¿o és que un atleta humà no pateix físicament per a assolir una medalla? I, no obstant això, s’hi esmerça durant anys per a fer-ho.

Hem de tenir ben clar el concepte, es tracta d’una simbiosi, el cavall és un animal social, necessita un líder, algú a qui seguir.

Podem estar completament segurs que pateix molt més un cavall completament sol, que no fa res més que pasturar en un gran prat verd que un altre cavall que té companys a la quadra i que quasi cada dia surten d’excursió tots muntats pel seus propietaris.

Tornant a la definició que hem donat en primer lloc, la del diccionari de l’I.E.C. direm ens vindrà al pèl, ja que en aquest treball ens centrarem precisament en això, en l’Art de muntar a cavall, deixarem quasi totalment de banda altres disciplines i possibilitats com són enganxar carruatges o utilitzar altres espècies d’animals, com ara rucs o mules. En el primer cas, pel que fa als carros i carruatges, perquè ho entenem com un tema una mica més complicat, com si diguéssim és una segona fase, més cara i sofisticada, amb més requeriments, una mica lluny, doncs, de la intenció d’aquest llibre, que és per a principiants.

Pel que fa a altres espècies animals, ho deixen de moment de banda ja que en l’actualitat, degut a que pràcticament sols s’entén l’equitació com una activitat d’esbarjo, l’ús de rucs, matxos, muls, mules, etc. és molt minoritari, reservat per als pocs camps encara professionals, com ara arrossegament de llenya. Fins i tot el nombre de caps és totalment minoritari si el comparem amb el nombre de cavalls, ben al contrari del que passava antigament, quan en totes les cases hi havia una mula o un matxo per a llaurar o estirar del carro, essent el cavall reservat a la gent més rica, per a muntar o estirar de la tartana.

Com a exemple, llegim en un document del 1789, que en l’any esmentat poblaven el Corregiment, és a dir, si fa no fa, la Comarca del Pallars, unes (hi diu que és un càlcul aproximat) 3.111 mules i 3.915 matxos, front a 300 cavalls i 152 egües. La proporció és, avui, totalment inversa, com ho reflecteix una estadística de 1997, on es reporta de la presència a tot Catalunya de 21.076 cavalls per 112 mules i 781 rucs. Fins i tot, doncs, molt més desfavorable.

Empesos, doncs, pel nostre costum de tractar fins ara sempre d’espècies de fauna salvatge, podríem afirmar que els matxos i les mules són animals en perill d’extinció. Amb totes les reserves que calguin,  ja que ens referim a un híbrid, és a dir, a una no espècie.