El Cavall.

El cavall és l’Equus caballus, un mamífer herbívor solípede, de l’ordre dels ungulats, de la família dels èquids i del gènere Equus. Com a espècie, podem dir que es distingeix dels altres animals similars, del seu mateix gènere –com  les zebres, Equus grevyi i E. zebra, i l’Ase, Equus asinus- per  les proporcions diferents del cap i les orelles i per la crina i la  cua llargues i piloses.

Evolutivament, podem dir que el cavall actual prové de l’era terciària, de l’Eohippus i l’Hyracotherium, a Amèrica i Europa, respectivament.  Si anem a l’altre extrem, explicant abans que a Amèrica es va extingir, les espècies salvatges més properes a l’actual cavall domèstic són totes europees; El Tarpà, Equus caballus gmelini, en procés de reconstrucció genètica  i reintroducció a les estepes de l’Europa oriental, a Popielno i Bieloweza, Polònia i el Poliakov, Equus caballus przewalskii, que és l’únic cavall salvatge autèntic que encara sobreviu al Món, concretament a Mongòlia, on li diuen taki i al Kirghizistan, on l’anomenen kertag.

L’Equus robustus ja fa molts més anys que va desaparèixer de l’Europa central. L’edat del cavall tal i com el coneixem ara, aproximadament, doncs, és d’un milió d’anys.

Els primers indicis de domesticació es donen al neolític, fa uns 5.000 anys, vora el mar Caspi, malgrat que abans l'home ja es relacionava amb els cavalls, però sols per a utilitzar-los com a carn.

Així doncs, veiem que el cavall actual evoluciona a partir d’espècies animals salvatges que són preses de grans carnívors i que tenen costums socials i nòmades, és a dir, no territorials. El seu aliment és l’herba fresca que mengen de forma continuada, no són remugants.

Això explica molts trets del seu caràcter i molts dels seus requeriments biològics i psicològics, com veurem quan parlem del menjar i del seu ensinistrament.

Per exemple, entendrem la seva gran capacitat de córrer i perquè sempre comencen a galopar quan s’espanten. Els cavalls són grans, però no són predadors, són espècies-presa i, per tant, bàsicament covards, això és fàcilment apreciable si ens fixem que el seu únic mètode de salvació és la fugida. No disposen d’armament natural suficient per a fer front als perills als quals històricament s’han enfrontat. En grup, o acorralats, es defensaran amb la seva major arma, les extremitats, donant cops de ma amb les del davant, o guitzes amb les potes. Més rara és la mossegada, que sols solen usar contra animals de la seva mateixa mida i com a element dissuasori.

També entendrem perquè no és bo tenir un cavall sol, i els problemes que dóna deixar sol un cavall o euga que estava amarinat amb un altre amb el què vivia des de feia molt de temps. Són animals molt socials, l’enyorament provoca depressions, pèrdua de la gana i, molts cops, malalties associades. De vegades, paga la pena de mantenir-ne algun que ja no podem muntar o enganxar –per edat, malaltia o lesió- encara que només sigui per a fer companyia a un altre que sí que usem.

De la mateixa manera, si sabem que en la vida salvatge formen clans familiars, tancats i que es defensen d’altres clans, competint amb aquells per les millora pastures, sabrem que és molt lògic que calgui un període més o menys llarg d’adaptació per a poder incorporar un animal nou que ve de fora, de vegades, no s’arriba a incorporar mai al grup, i no el podrem deixar mai tranquil·lament al mateix tancat amb els altres.

La conducta social sexual de l’espècie en llibertat ens explicarà que no puguem tenir mai un mascle enter –fèrtil- en un grup que deixem campar en semillibertat. Els mascles s’han de tenir a banda, si no són capats.