El primer que s’ha
de dir en iniciar aquest capítol és, evidentment, que cal l’assessorament d’un
bon veterinari per a poder atendre totes les necessitats sanitàries del nostre
animal.
Un cop aclarit
això, i en el supòsit que ja tenim veterinari, cosa de vegades no tan fàcil, a
banda de tenir sempre ben a mà el número del telèfon per a localitzar-lo,
passarem a entendre que hi haurà molts cops que haurem de practicar les
primeres cures mentre no vingui o prendre mesures preventives per a evitar que
ens calgui una intervenció més dura.
La prevenció és el
millor medicament, i aquesta prevenció és sempre lògica, de sentit comú.
És important la
desparasitació, tant pel que fa a paràsits interns –cucs- com pel que fa als
externs –tabals-, etc. El tema és ampli i complicat, hem de seguir un programa
establert i adaptat a les estacions, hi ha molts mètodes, hem d’anar trobant
els que millor s’adaptin a les nostres necessitats. Darrerament, s’han
popularitzat els foragitadors electrònics que són eficaços contra mosques i
mosquits, evidentment, són menys contaminants que els químics, paga la pena de
provar-los.
Sense deixar el
tema dels paràsits, evidentment comptarem amb la intervenció en tot moment del
veterinari, de tota manera, paga la pena de saber que, de vegades, hi ha
desparasitadors més eficaços i barats que els específics dels cavalls, solen
ser els destinats a vaques i ovelles, com Ivomec o Dermovec, respectivament.
Repetim, sempre sota la supervisió i control del veterinari.
Malgrat el que
molta gent sol pensar, els èquids sols s’acostumen a vacunar contra la grip i
el tètanus, malalties que els poden resultar greus. La resta, la previndrem de
la mateixa forma que ens tractem nosaltres:
Un cavall no és una
moto, és un atleta, sortirem d’excursió poc a poc, escalfant, no galoparem ni
trotarem sobre carreteres de ciment o asfalt, tampoc costa amunt. Estem
parlant, és clar, d’una situació normal de muntar, no d’un entrenament esportiu
per a raid.
Atendrem
immediatament qualsevol símptoma de coixesa i inspeccionarem regularment els
cascos, netejant-los amb el ganxo específic, sobretot per la possibilitat que
hi tingui una pedra clavada.
Quan arribem, el
deixarem descansar a l’abric del sol i dels corrents d’aire, li assecarem la
suor o el dutxarem, si no fa massa fred. No el deixarem beure aigua freda suat.
En qualsevol cas, deixem-lo respirar quan begui, no permetem que faci més de
set o vuit glopades seguides, notarem les glopades perquè mouen les orelles
compulsivament.
Si el lliguem,
compte amb la corda, es pot ensogar, també compte amb que no pugui barallar-se
amb un altre si el lliguem massa a prop. Amb els guarniments, sobretot amb la
sella, és clar, també podem fer mal, tinguem molta cura que no li produeixi
roçaments. Si som al camp, vigilem que no pugui accedir a alguna herba
verinosa, o es pugui fer mal amb alguna branca.
Observarem
detingudament el cavall o egua cada dia, netejarem l’excés de lleganyes amb
infusió de camamilla, els mocs amb un drap humit, pintarem els cascos amb oli
de llinosa de tant en tant, etc.
Hem d’anar una mica
previnguts, és clar que no recomanem de medicar a la lleugera, sense consultar
abans un especialista, però hi ha remeis i solucions a problemes que poden ser
senzills si els agafem a temps i que ens poden portar greus complicacions si
els deixem que vagin fent.
Els materials que
haurem de tenir són en alguns casos els mateixos que tenim per a tractar-nos a
nosaltres mateixos, com ara gases, esparadrap, benes, esperit, aigua oxigenada,
xeringues d’un sol ús, tisores, cúter, etc.
Però també alguns
elements molt més curiosos i específics; com una xeringa gran, de punta
arrodonida i corba, que s’utilitza fer a fer beure medicaments. Unes fundes per
als cascos tipus bota, per a aïllar-los
del terra en cas de malalties. Sofre i sulfat de coure, dels que s’utilitzen en
agricultura per a ensulfatar, en aquest cas el farem servir per la sarna i
altres afeccions a la pell i al pèl. Aiguarràs, emprat per a enfortir els
cascos, també. Un esprai de violeta de genciana, d’infinites utilitats per a
ferides, infeccions de fongs, roçadures, etc.
Per a ferides amb
hemorràgia, les teranyines són una eina tradicional per a tapar-les, però si
ens sembla poc asèptic, utilitzarem gases i benes.
Insistim, no ens
agrada automedicar, però pot anar bé tenir sempre a ma Seguril, o alguna cosa similar, per a un episodi urgent de retenció
d’orina, episodi que pot resultar mortal si no s’hi actua ràpidament. També
algun antiinflamatori per a luxacions o per a animals dels quals en coneixem
l’historial amb presència d’artrosi o artritis. Tornem-hi, parlem amb el nostre
veterinari de confiança i que ens recomani el què cal que tinguem sempre a mà,
que dependrà de cada animal...i de cada veterinari.
Una de les coses més importants que hem
d’aprendre és a fer de practicants, ens caldrà sovint donar medicaments al
nostre malalt abans que arribi el veterinari o quant ja hagi marxat, sota la
seva prescripció. Hem de saber donar fins i tot injeccions, de tots els tipus,
intramusculars, subcutànies i intravenoses. En realitat, no és complicat, sols
cal seguir escrupolosament un parell de regles bàsiques:
Sempre utilitzarem xeringues d’un sol ús.
Desinfectarem la zona on clavarem l’agulla.
Eliminarem absolutament l’aire de l’interior
de la xeringa.
En les intramusculars, un cop l’agulla és
clavada, xuclarem una mica per a comprovar si hem punxat un vas, si és així,
canviem de lloc.
Farem un massatge posterior en
intramusculars i subcutànies.
La zona
millor és el costat del coll, per a tots els tipus.
Podem parlar de temes concrets, si tenim
clar que aquest no és un llibre de patologia equina, sols per a donar una idea
dels problemes amb què ens trobarem amb més probabilitat.
Ja ho hem dit abans
reiteradament, les malalties més freqüents seran, sens dubte, relacionades amb
l’aparell digestiu, els còlics, els aresters, els mals de dents, els paràsits
interns, etc.
El còlic és amb molt el problema greu més
abundant, ja n’hem dit alguna cosa abans, pel que fa a la seva prevenció. El
detectarem perquè l’animal sua molt, grata el terra i s’hi ajau, no vol
aixecar-se i es mira el ventre. L’hem de fer aixecar-se, el farem caminar i,
evidentment, trucarem al veterinari immediatament, no intentem medicar-lo
nosaltres.
Pel que sembla, els
còlics són més conseqüència de la vida en estrès constant de l’èquid més que no
pas per la pròpia alimentació. Un animal que es passa el dia al box, avorrit, i
que sovint menja molt pocs cops al dia, és molt més propens al còlic que un que
pugui passar estones en llibertat o semillibertat i que menja poc i sovint. És
per això que els èquids salvatges quasi no coneixen els còlics.
La infossura –en
espanyol laminitis- és també greu i
bastant freqüent, les causes són molt més diverses, pot venir de la complicació
d’una altra malaltia, d’una lesió o, com en el cas d’una egua nostra, de
complicacions en el part. Es detecta per la postura característica que
adquireix l’animal, tirant el cos enrera, tractant d’evitar el dolor.
Evidentment, no vol ni caminar. Es força difícil de curar, i requereix la
intervenció del veterinari i del ferrador, ja que se li han de fer ferradures
especials, antiàlgiques.
Un altre problema que sovinteja, sobretot en
els mascles, és la retenció urinària, possiblement fruit d’una infecció o
d’algun altre tema. Veurem l’animal com camina i rebufa molt nerviós, fins i
tot pot fer febre, una dosi de seguril
a temps el farà alliberar la bufeta i tot tornarà a la normalitat, si no
l’agafem a temps, pot ser molt greu.
Els
refredats i altres afeccions respiratòries també els hem d’atendre
ràpidament, abans que empitjorin, ens notarem per la tos i els mocs abundants,
netejarem els mocs i consultarem al veterinari tan aviat com puguem.
La diarrea ens podrà sortir també al pas, la
notarem de seguida, la cua i les anques brutes no passen desapercebudes. La
causa sol ser la incorrecció en el menjar, ja sigui per qualitat o per
quantitat. Cal que donem aigua abundant i que sols donem palla o fenc per a
menjar, consultem al veterinari de seguida.
En cas d’una sobtada inflamació d’una
extremitat, probablement produïda per una luxació o una fissura, aplicarem
aigua de malves amb un drap ben xop. És a dir, prepararem una infusió ben
concentrada de malva, Lavatera sp., i
hi submergirem un drap amb aquesta aigua encara calenta –o tornant-la a
escalfar- i mullarem bé l’extremitat uns quants cops, fins que baixi
l’onflament.
Els aresters són producte del roçament d’una
aresta de la palla amb les genives, molt sovint l’aresta hi és clavada. La
traurem i desinfectarem la zona.
Senzillament.
