Comencem a muntar.

Bé, ja tenim el cavall alimentat, cuidat, sa i equilibrat físicament i psíquica, ara podem començar a muntar.

És evident que el primer cop ho farem en un picador, en un recinte en què els cavalls estan en semillibertat, ja que amb la nostra evident manca d’experiència, que el cavall notarà de seguida, ens evitarem problemes de fugida.

De primer, raspallarem i netejarem la capa i pentinarem crines i cua, a part de donar-li un aspecte millor i més presentable, amb aquest contacte previ anirem guanyant confiança i reduint la tensió de cara a la posterior tasca, segurament molt més complicada.

Amb l’estrínjol gratarem bé la capa amb moviments circulars, i amb el raspall eliminarem la pols que hem tret. Després, amb un altre raspall pentinarem bé els cabells llargs, els de la cua i la crina, finalment, començarem a vestir-lo. Durant tot el procés anirem parlant amb ell amb un to calmat i constant, sense deixar que l’animal es distregui del què anem a fer.

Ens atansarem a la nostra muntura sempre per l’esquerra; De primer, li posarem la cabeçada, traient-li la de quadra i posant-li la de muntar, amb les regnes i ben ajustada.

Després, la manta dessuadora, immediatament, la sella, estrenyerem fort els gambals, estirant sense por, els animals onflen el ventre exageradament per a evitar que els faci nosa la sella, en molts casos ens caldrà tornar a estrènyer un parell de forats més al cap d’una estona de caminar –ho veieu, com són molt més intel·ligents que no ens pensem-

Tant la sella com la manta li posarem sense moviments bruscs, sense aixecar-los per damunt del nostre cap, suaument, li passarem per damunt de l’esquena i li col·locarem ben centrat i assentat, endavant, just després de la creu. En alguns casos caldrà afegir un amortidor entre la sella i l’esquena de l’animal, ja que hi ha cops que la sella els produeix roçaments o els fa mal, n’hi ha de diversos tipus, materials i preus.

Un cop tot és a punt ja hi podem pujar,  posarem el peu esquerra a l’estrep i ens agafarem al coll i a la sella, sense fer massa força, amb un salt, passarem la cama dreta estirada per damunt de l’esquena i l’assentarem a l’altre estrep, relaxarem, aconseguirem una bona postura, ben centrada i amb l’esquena ben dreta, empenyent endavant les lumbars.

Els ajuts per al guiatge són diversos, l’animal ben domat ha de respondre a tots, la veu n’és un de fonamental, per anar endavant direm va o farem la castanya amb la llengua i el paladar. Per a aturar-nos, direm uo o bé o. Per anar a la dreta, oixque i a l’esquerra, llaor.

Amb el cos, inclinant el nostre cos cap al cantó on volem que giri i, alhora, prement amb la corresponent cama al costat del ventre.

Finalment, la més usada i universal, ja que rarament muntarem a pel, les regnes, les estirarem totes dues alhora per a fer parar l’animal i les alliberarem de pressió per a que comenci a caminar. Una estirada de la ma dreta farà girar el cavall a la dreta, i una de l’esquerra, farà l’efecte corresponent. Les estrebades no han de ser brusques i massa fortes, sinó progressives fins que faci cas.

El que diem sempre, no hi ha dos animals iguals, i això val per a cavalls i eugues com per a humans, per la qual cosa no es poden donar massa instruccions exactes, obviem el tema d’alta escola, canvis de pas, etc. Perquè aquestes són qüestions que anirem aprenent amb la pràctica i amb un perfeccionament, si s’escau.

Quant a la doma, el mateix, donem per suposat que l’animal ja és domat i respon a les ordres bàsiques. Per a aprendre a domar-lo hi ha llibres específics, recomanem especialment els que es basen en mètodes naturals, sense maltractar ni castigar l’animal, es poden aconseguir resultats espectaculars amb molt poc temps i mantenint en tot moment una exquisida relació entre les dues parts.

Després d’unes quantes hores de picador, quan ja dominem totes aquestes ordres bàsiques i ens sentim segurs, obrirem la porta i sortirem a donar un tomb pel Món exterior, millor si anem acompanyats, de primer, caminant, ben aviat podem fer trotar una mica i, quan ens en vulguem adonar, trobarem una superfície bona i una recta llarga i...galoparem! Aleshores ja no ens en podrem sortir, haurem caigut a la trampa, no podrem deixar de muntar si no és per causa de força major.

Per a canviar el pas –o l’aire- també podem utilitzar la xiulada, amb diferents tons creixents o decreixents segons la intenció. També prémer les cames o fent un saltironet, l’important és establir un llenguatge que tots dos entenguem i no deixar que ell faci sempre el que vulgui. No oblidem que som damunt d’un animal dotat de cervell, no pas d’una màquina que obeeix cegament les nostres ordres.

Compte amb la tornada cap a la quadra, tots tendeixen a córrer més, també ens caldrà tenir present sempre que, malgrat que sembli que l’animal va sol, no podem perdre mai l’atenció, qualsevol cosa desconeguda, que faci soroll o es mogui de forma estranya pot representar un ensurt que el farà fugir galopant. A més, tenen molta memòria per als camins, i sempre tendeixen a fer el què coneixen, i si és una drecera per a tornar cap a casa abans, millor.

Molt sovint, si tenim gossos, ens voldran seguir, caldrà tenir ben present el recorregut que farem, si hem de passar molta estona vora la carretera, millor que els deixem a casa, ja que els gossos no seguiran en fila darrere els cavalls, i el risc d’aixafament és evident. Si el recorregut és massa llarg, tampoc és gaire recomanable que vinguin, ja que la capacitat de carrera no és la mateixa que la dels cavalls, molts pocs gossos poden seguir un cavall al galop, i es cansaran molt. En fi, és, com tots, un assumpte molt subjectiu, de tota manera, molt probablement, si no els lliguem o tanquem, ens seguiran.

Malalties.

El primer que s’ha de dir en iniciar aquest capítol és, evidentment, que cal l’assessorament d’un bon veterinari per a poder atendre totes les necessitats sanitàries del nostre animal.

Un cop aclarit això, i en el supòsit que ja tenim veterinari, cosa de vegades no tan fàcil, a banda de tenir sempre ben a mà el número del telèfon per a localitzar-lo, passarem a entendre que hi haurà molts cops que haurem de practicar les primeres cures mentre no vingui o prendre mesures preventives per a evitar que ens calgui una intervenció més dura.

La prevenció és el millor medicament, i aquesta prevenció és sempre lògica, de sentit comú.

És important la desparasitació, tant pel que fa a paràsits interns –cucs- com pel que fa als externs –tabals-, etc. El tema és ampli i complicat, hem de seguir un programa establert i adaptat a les estacions, hi ha molts mètodes, hem d’anar trobant els que millor s’adaptin a les nostres necessitats. Darrerament, s’han popularitzat els foragitadors electrònics que són eficaços contra mosques i mosquits, evidentment, són menys contaminants que els químics, paga la pena de provar-los.

Sense deixar el tema dels paràsits, evidentment comptarem amb la intervenció en tot moment del veterinari, de tota manera, paga la pena de saber que, de vegades, hi ha desparasitadors més eficaços i barats que els específics dels cavalls, solen ser els destinats a vaques i ovelles, com Ivomec o Dermovec, respectivament. Repetim, sempre sota la supervisió i control del veterinari.

Malgrat el que molta gent sol pensar, els èquids sols s’acostumen a vacunar contra la grip i el tètanus, malalties que els poden resultar greus. La resta, la previndrem de la mateixa forma que ens tractem nosaltres:

Un cavall no és una moto, és un atleta, sortirem d’excursió poc a poc, escalfant, no galoparem ni trotarem sobre carreteres de ciment o asfalt, tampoc costa amunt. Estem parlant, és clar, d’una situació normal de muntar, no d’un entrenament esportiu per a raid.

Atendrem immediatament qualsevol símptoma de coixesa i inspeccionarem regularment els cascos, netejant-los amb el ganxo específic, sobretot per la possibilitat que hi tingui una pedra clavada.

Quan arribem, el deixarem descansar a l’abric del sol i dels corrents d’aire, li assecarem la suor o el dutxarem, si no fa massa fred. No el deixarem beure aigua freda suat. En qualsevol cas, deixem-lo respirar quan begui, no permetem que faci més de set o vuit glopades seguides, notarem les glopades perquè mouen les orelles compulsivament.

Si el lliguem, compte amb la corda, es pot ensogar, també compte amb que no pugui barallar-se amb un altre si el lliguem massa a prop. Amb els guarniments, sobretot amb la sella, és clar, també podem fer mal, tinguem molta cura que no li produeixi roçaments. Si som al camp, vigilem que no pugui accedir a alguna herba verinosa, o es pugui fer mal amb alguna branca.

Observarem detingudament el cavall o egua cada dia, netejarem l’excés de lleganyes amb infusió de camamilla, els mocs amb un drap humit, pintarem els cascos amb oli de llinosa de tant en tant, etc.

Hem d’anar una mica previnguts, és clar que no recomanem de medicar a la lleugera, sense consultar abans un especialista, però hi ha remeis i solucions a problemes que poden ser senzills si els agafem a temps i que ens poden portar greus complicacions si els deixem que vagin fent.

Els materials que haurem de tenir són en alguns casos els mateixos que tenim per a tractar-nos a nosaltres mateixos, com ara gases, esparadrap, benes, esperit, aigua oxigenada, xeringues d’un sol ús, tisores, cúter, etc.

Però també alguns elements molt més curiosos i específics; com una xeringa gran, de punta arrodonida i corba, que s’utilitza fer a fer beure medicaments. Unes fundes per als cascos tipus bota,  per a aïllar-los del terra en cas de malalties. Sofre i sulfat de coure, dels que s’utilitzen en agricultura per a ensulfatar, en aquest cas el farem servir per la sarna i altres afeccions a la pell i al pèl. Aiguarràs, emprat per a enfortir els cascos, també. Un esprai de violeta de genciana, d’infinites utilitats per a ferides, infeccions de fongs, roçadures, etc.

Per a ferides amb hemorràgia, les teranyines són una eina tradicional per a tapar-les, però si ens sembla poc asèptic, utilitzarem gases i benes.

Insistim, no ens agrada automedicar, però pot anar bé tenir sempre a ma Seguril, o alguna cosa similar, per a un episodi urgent de retenció d’orina, episodi que pot resultar mortal si no s’hi actua ràpidament. També algun antiinflamatori per a luxacions o per a animals dels quals en coneixem l’historial amb presència d’artrosi o artritis. Tornem-hi, parlem amb el nostre veterinari de confiança i que ens recomani el què cal que tinguem sempre a mà, que dependrà de cada animal...i de cada veterinari.

Una de les coses més importants que hem d’aprendre és a fer de practicants, ens caldrà sovint donar medicaments al nostre malalt abans que arribi el veterinari o quant ja hagi marxat, sota la seva prescripció. Hem de saber donar fins i tot injeccions, de tots els tipus, intramusculars, subcutànies i intravenoses. En realitat, no és complicat, sols cal seguir escrupolosament un parell de regles bàsiques:

Sempre utilitzarem xeringues d’un sol ús.

Desinfectarem la zona on clavarem l’agulla.

Eliminarem absolutament l’aire de l’interior de la xeringa.

En les intramusculars, un cop l’agulla és clavada, xuclarem una mica per a comprovar si hem punxat un vas, si és així, canviem de lloc.

Farem un massatge posterior en intramusculars i subcutànies.

La zona  millor és el costat del coll, per a tots els tipus.

Podem parlar de temes concrets, si tenim clar que aquest no és un llibre de patologia equina, sols per a donar una idea dels problemes amb què ens trobarem amb més probabilitat.

Ja ho hem dit abans reiteradament, les malalties més freqüents seran, sens dubte, relacionades amb l’aparell digestiu, els còlics, els aresters, els mals de dents, els paràsits interns, etc.

El còlic és amb molt el problema greu més abundant, ja n’hem dit alguna cosa abans, pel que fa a la seva prevenció. El detectarem perquè l’animal sua molt, grata el terra i s’hi ajau, no vol aixecar-se i es mira el ventre. L’hem de fer aixecar-se, el farem caminar i, evidentment, trucarem al veterinari immediatament, no intentem medicar-lo nosaltres.

Pel que sembla, els còlics són més conseqüència de la vida en estrès constant de l’èquid més que no pas per la pròpia alimentació. Un animal que es passa el dia al box, avorrit, i que sovint menja molt pocs cops al dia, és molt més propens al còlic que un que pugui passar estones en llibertat o semillibertat i que menja poc i sovint. És per això que els èquids salvatges quasi no coneixen els còlics.

La infossura –en espanyol laminitis- és també greu i bastant freqüent, les causes són molt més diverses, pot venir de la complicació d’una altra malaltia, d’una lesió o, com en el cas d’una egua nostra, de complicacions en el part. Es detecta per la postura característica que adquireix l’animal, tirant el cos enrera, tractant d’evitar el dolor. Evidentment, no vol ni caminar. Es força difícil de curar, i requereix la intervenció del veterinari i del ferrador, ja que se li han de fer ferradures especials, antiàlgiques.

Un altre problema que sovinteja, sobretot en els mascles, és la retenció urinària, possiblement fruit d’una infecció o d’algun altre tema. Veurem l’animal com camina i rebufa molt nerviós, fins i tot pot fer febre, una dosi de seguril a temps el farà alliberar la bufeta i tot tornarà a la normalitat, si no l’agafem a temps, pot ser molt greu.

Els  refredats i altres afeccions respiratòries també els hem d’atendre ràpidament, abans que empitjorin, ens notarem per la tos i els mocs abundants, netejarem els mocs i consultarem al veterinari tan aviat com puguem.

La diarrea ens podrà sortir també al pas, la notarem de seguida, la cua i les anques brutes no passen desapercebudes. La causa sol ser la incorrecció en el menjar, ja sigui per qualitat o per quantitat. Cal que donem aigua abundant i que sols donem palla o fenc per a menjar, consultem al veterinari de seguida.

En cas d’una sobtada inflamació d’una extremitat, probablement produïda per una luxació o una fissura, aplicarem aigua de malves amb un drap ben xop. És a dir, prepararem una infusió ben concentrada de malva, Lavatera sp., i hi submergirem un drap amb aquesta aigua encara calenta –o tornant-la a escalfar- i mullarem bé l’extremitat uns quants cops, fins que baixi l’onflament.

Els aresters són producte del roçament d’una aresta de la palla amb les genives, molt sovint l’aresta hi és clavada. La traurem i desinfectarem la zona.  Senzillament.

Equip.

Com en totes les coses, podem gastar-nos molts diners en equipament per a nosaltres i per al nostre animal. En general, tot és estudiat i  correcte, i queda molt bé, però, per a nosaltres, i sobretot al principi, cal anar a allò que realment és útil i necessari, fins i tot reduir les compres a allò que és imprescindible. Cal tenir present que aquest és un un Món elitista, encara que cada cop menys, i fins i tot el material és car de forma justificada, ja que es tracta en molts casos de veritable artesania on la pròpia matèria primera ja és cara, cas dels guarniments fets a ma amb cuir.

Començarem per allò menys important, la nostra roba. Les botes de muntar i els pantalons poden semblar una simple moda o unes eines per a marcar la diferència entre els que muntem i els que no, però no és així, realment són còmodes i sí que marquen una diferència, la d’una excursió còmoda i agradable i un mal de cames i peus que ens espatlla el dia. No paga la pena de prescindir-ne, n’hi ha models força assequibles i soferts, que duren molt. Evidentment, ens estem referint a les botes de plàstic, imitació pell, les de pell de veritat sí que són cares i requereixen un manteniment, ja les comprarem quan ens hi anem dedicant molt o les aconseguirem quan algú tingui un detallet...

Si no ens agrada el tema de les botes perquè ens donen calor o per qualsevol altra causa, o com a substitutes per a l’estiu, podem usar unes polaines afegides a qualsevol calçat còmode, hi ha gent que fins i tot ho prefereix sempre.

Sobre els pantalons no cal donar massa explicacions, sols que no els compreu blancs, lluen molt però, és clar, no els farem nets ni amb tot el lleixiu de casa.

Una armilla plena de butxaques també ens serà pràctica, pensem que cal dur els pantalons completament buits, i que és molt més pràctic de dur les coses que ens calguin damunt nostre que enganxades al cavall, si no és que parlem d’embalums seriosos –sortides llargues- Tot i amb això, unes alforges també són útils. Hi ha gent que hi porta fins i tot el mòbil (!), no és que ho trobem malament, pot ser un element útil, però millor portar-lo parat i utilitzar-lo en cas de necessitat.

Poca cosa més cal, Ah! sí, el casc, hem d’aconsellar que useu sempre casc, ningú no es deslliura d’alguna caigudeta de tant en tant, i el casc ens salvarà una de les parts més delicades de la nostra anatomia, el cervell, que quasi tothom sol portar dins del cap, encara que molts motoristes sembla que el tinguin al colze. D’acord, pot semblar una nosa totalment innecessària, però a la llarga ni ens n’adonarem i, a més, ens servirà per a tapar-nos el sol, ja que, si no els duguéssim ens caldria una gorra.

Els ajuts per a empènyer el cavall són optatius, i, en la majoria de casos, innecessaris. Hi ha gent que no es pot separar d’una fusta o fuet i d’altres que sempre porten esperons. Particularment, creiem més en la veu com a forma d’esperonar o augmentar el pas de l’animal. En tot cas, uns esperons senzills, sense punxa, ens poden ajudar per a determinats cavalls que són més tranquils o que, de vegades, es resisteixen a passar per algun lloc que els fa por.

També podem recollir una petita branqueta seca en un moment determinat per a aquesta mena de dificultats, però, ja ho hem dit, no som amics de burxar en excés els animals, es pot produir una reacció exagerada o una insensibilització als ajuts, la qual cosa els farà esdevenir inútils quan realment ens calguin. Un dels espectacles més deplorables que ens ofereix el món de l’equitació és el d’aquells genets amb esperons punxeguts –de rodetes o estrelles, tipus oest americà- que arriben a fer sagnar l’animal de tant burxar-lo. En molts casos, aquesta mena d’afegitons als peus va junt amb un elevat grau alcohòlic al cervell, o amb una baixa quantitat de neurones vives.

Si anem a fer una excursió llarga, haurem d’augmentar una mica el nostre equipatge, hem de preveure l’arrencada d’una ferradura, per la qual cosa ens caldrà dur martell, desferrador, claus...i les parades de descans, amb la qual cosa ens caldrà una cabeçada de quadra i un ramal prou llarg. Un esprai antisèptic per a possibles ferides no ens farà nosa, ja que és útil per a moltes coses.

De tota manera, és clar, aquest ja és un altre tema, n’hem de saber una mica més, ja que ens caldrà saber ferrar i desferrar, per exemple. 

Transport.

La majoria dels cops sortirem d’excursió i tornarem a la pròpia quadra, ja muntats. Això és l’ideal i, com s’ha dit, el més freqüent. Però també hi haurà algun dia que voldrem fer una excursió més lluny, en alguna comarca diferent, o anirem a una trobada, potser uns tres tombs, fins i tot un raid. En fi, haurem de transportar al nostre company amb un vehicle.

En general, el viatge amb vehicle és una situació extremadament estressant per a un cavall o egua, però ja ho hem dit molts cops, no hi ha dos cavalls iguals. Per a alguns és un problema molt greu –fins i tot n’hi ha que plantegen seriosos entrebancs pel simple fet de pujar-hi-,per a d’altres, una servitud una mica molesta que s’aguanta perfectament. En qualsevol cas, la majoria s’hi acaben acostumant –resignant- amb el temps.

Sembla ser que si podem disposar l’animal de forma que estigui d’esquena a la marxa estarà molt més tranquil que si el posem en el mateix sentit de la marxa. Sovint, però, això no és possible degut a la mateixa construcció del remolc. Si ens n’hem de comprar un, tinguem-ho en compte.

El sistema més utilitzat és el remolc, n’hi ha de moltes marques i varietats, us en donarem adreces al final d’aquest llibre, cal fixar-se en els següents detalls:

-Comprarem remolcs de doble roda, mai d’un sol eix, són molt més segurs, pràctics i eficaços.

-Atenció al pes, pel que fa a la llei, molts són de dos cavalls de capacitat, i dos cavalls poden superar els 750 Kg, que és el pes màxim remolcable amb permís B1.

Amb un pes autoritzat més gran, ens caldrà un altre permís de conduir i un remolc matriculat i assegurat a banda.

Atenció al pes també amb un sentit purament pràctic, l’arrossegament d’un remolc de cavalls condicionarà el tipus de cotxe que hem de tenir, ha de ser un motor potent i amb tracció darrera, o millor encara, amb tracció a les quatre rodes, si té reductora, oli en un llum; El vehicle ideal, un tot terreny dels de veritat, amb caixa reductora. Trigarem una mica a acostumar-nos i, tot i amb això, seguirà sent molt més perillós i incòmode del que ens hem pensat a priori. Sobretot, atenció amb el vent i amb les maniobres curtes, les arrencades, etc.

Actualment, fins i tot podrem comprar remolcs que ens permetran de dormir-hi nosaltres també, a la vora del nostre company de viatge, trobareu adreces útils en aquest sentit en els annexos.

El remolc és, efectivament, el sistema més utilitzat, ja que per una quantitat relativament reduïda de diners, en podrem tenir un, i, a més, la resta del temps podrem anar amb el mateix cotxe sense cap problema, sols desenganxant el remolc.

Però això no vol dir que sigui el millor. El millor, sens dubte, és un camió o furgoneta gran, un vehicle molt més segur per a poder portar animals de gran pes i molt més fàcil de conduir. És clar, això vol dir que haurem de tenir un vehicle expressament per a dur el –o els- cavalls, però el que hem dit, és molt millor, si ho podem fer.

Alimentació.

No ens cansarem de repetir-ho, el cavall és un animal adaptat a menjar contínuament aliment de baix contingut calòric i d’alt contingut en aigua.

L’herba fresca serà el seu menjar preferit, i si en té a l’abast de forma abundant, serà sempre un animal sa i amb poca necessitat d’aigua.

Però els nostres hàbits són ben diferents, no ens és gaire pràctic tenir l’animal solt pasturant en una enorme prada, ja que ens passaríem hores empaitant-lo quan els volguéssim muntar, a més, no tothom es pot permetre una finca de moltes hectàrees. Aleshores, què cal fer?

Intentarem d’aproximar-nos al més possible a aquestes condicions, no discutim que els programes moderns de pinsos preparats estan estudiats científicament per veterinaris experts per a què a l’animal no li manqui cap element, però tampoc podem deixar de banda que cada dia més cavalls pateixen de còlics que són dolorosos i fins i tot mortals.

Nosaltres creiem més en la dieta mediterrània que donaven els nostres avis als cavalls, dieta composada per una combinació intel·ligent i variable d’aliments esponjants de molt de volum i poca energia, i aliments més forts, de més pes i, per tant, difícil digestibilitat. La combinació s’ha d’adaptar a les necessitats de cada animal –no n’hi ha dos d’iguals- a l’exercici que ha fet aquell dia o el dia anterior i a l’acurada observació de les seves preferències i tendències fisiològiques –i fins i tot anímiques!

Sí, és cert, alimentar un cavall no és fàcil, ja ho hem dit abans, cal donar-li menjar, si més no, tres cops al dia, cada dia –no hi ha vacances ni ponts que valguin- però tornem a insistir, aquest és un dels punts més delicats de la cura d’un èquid, i no en tinguem cap dubte que li va la salut i la vida. El seu estómac és força petit, semblant al d’una ovella, amb una capacitat d’uns 15 Kg.

Una altra particularitat dels èquids que ens interessa especialment a l’hora d’alimentar-los és la impossibilitat del vòmit. Si un cavall es menja algun cos estrany, o bé menjar en males condicions, o, simplement, és incapaç de digerir-ne la quantitat que ha menjat, no té, com els altres mamífers, la possibilitat de tornar a treure allò que s’ha empassat pel mateix conducte en què ha entrat, és totalment mancat de la musculatura que li ho permetria. Això explica, també, el què sigui tan delicat en aquest aspecte.

El que hem dit, qualsevol cos estrany, per exemple, un plàstic –tan freqüent avui- haurà de sortir per l’altre extrem del conducte digestiu, és a dir, per l’anus, si és que ho pot fer. Si no és així, obstruirà el conducte i serà un problema realment greu.

Tornem on érem, la dieta mediterrània de les mules dels nostres avis. Es tracta de donar segó –sègol, trids-, és a dir, farina de pell de blat. Per exemple, 300 grams. Civada en gra, sencera, uns 150 grams i  una bona penca de palla ben seca –uns 750 – 1.250 grams.

Això pot ser l’esmorzar (a primera hora del matí) i el sopar (quan comença a fer-se fosc), o bé podem variar un dels àpats amb l’afegiment d’un bon grapat d’aufals, un grapadet de garrofes. Si ens és possible, també podem substituir un dels àpats per un bon munt d’herba fresca.

Al migdia, per entendre’ns, a la nostra hora de dinar,  no cal donar-li tant d’aliment, una mica de segó i un grapat de palla, o bé un grapadet d’aufals o trapadella, o fins i tot dues o tres barres de pa ben seques, com més seques millor.

Una forma diferent de donar menjar és mullar –inundar- gra en safates, esperar un parell o tres de dies a que germini i, aleshores, el tallem amb un ganivet en blocs, que contindran les arrels, els plançons i el que queda de la llavor, és una mena d’amanida de brots germinats, com les que es comercialitzen per als humans. Es tracta d’un menjar de gran digestibilitat, ja que és humit, i molt més apropiat per a evitar els còlics. Els agrada molt, a més.

La quantitat és, evidentment, molt variable, fins i tot per a un mateix animal en diferents temporades. Si l’observem bé, ens n’adonarem perfectament si li falta menjar o li’n sobra, el seu aspecte general i, especialment, la bona salut, expressada amb lluïssor, de la capa, ens diferenciarà un cavall ben alimentat d’un que passa gana.

Les hores també són importants, cal tenir ben present que tractem amb animals de costums, si els acostumem a menjar en sortir el sol i en pondre’s, començaran a posar-se nerviosos i demanar el menjar si ens retardem, per exemple, picant a la porta del box.

És clar, ells no tenen rellotge, per això es guien per l’hora del sol, amb la qual cosa a l’estiu els donarem menjar abans al matí i més tard a la nit, en fi, ens haurem de guiar, com ells, per les hores de llum.

Hem dit que són animals de costums, com quasi tots els animals, però això no vol dir, com hem llegit en alguns tractats sobre gossos, que no tinguin paladar o que no apreciïn la varietat i la qualitat. Res més lluny de la veritat, els cavalls, i els gossos i els gats també, tenen molt més olfacte que els humans, per la qual cosa es pot deduir que el seu sentit del gust és també molt més precís.

Els podem donar perfectament cada dia el mateix menjar, si s’observa que és suficient i equilibrat, però agrairan de tant en tant la varietat, com ara fruita, verdures variades o alguna llaminadura, i sobretot, com ja hem dit, herba fresca aleatòriament.

De tota manera, cal considerar que el segó és un aliment del qual no se n’ha d’abusar, sobretot en poltres, ja que conté àcid tílic, que reacciona amb la calç  formant filat càlcic, cosa que pot provocar mancances d’aquest important element, sobretot en el creixement.

Algunes d’aquestes llaminadures, com ara fruita dolça –sobretot pomes i peres-, pastanagues, etc. Han d’administrar-se amb saviesa, no se n’ha d’abusar, ja que solen tenir un alt contingut calòric, les podem usar perfectament com a premis i com a detalls d’amistat, no pas com un hàbit alimentari.

La sal és un element també fonamental, sempre n’han de tenir a l’abast, el venen a dojo en forma de pedres grosses, n’hi podem posar una a la menjadora i procurar que sempre n’hi hagi.

Pel que fa a l’aigua, ja n’hem parlat abans, sols direm ací que és més recomanable donar-la abans de menjar, però, en tot cas, se n’ha de donar tanta com calgui i, sobretot a l’estiu, molt sovint.